“A la mar les coses van bé. On no van bé és a terra. Restriccions, inspeccions, combustible, normatives, controls, preus … No podem competir en igualtat de condicions amb altres països. S’estan carregant el sector primari. Si algú m’ofereix diners per la barca, no m’ho pensaré dos cops.”
Així s’explicava ahir a la tarda un pescador. Seia a l’orla de l’embarcació. Sense samarreta, el seu cos lluïa un color bru intens, camí de la xocolata, producte de moltes envernissades al sol. Encara li queden anys per a jubilar-se, però estava desbordat, desballestat per una realitat adversa i feixuga.
A la seva edat hauria de transmetre entusiasme, engrescament. Vam parlar, sobretot, dels que ja no van a mar. Culpa meva. Els meus records mariners destil·len a parts iguals una important nòmina de traspassats i de jubilats.
M’he llevat d’hora. Avui és el primer dia de tardor. He pres un cafè amb llet a peu dret, he preparat un entrepà de circumstàncies i he fet una motxilla lleugera. He sortit cap a la muntanya pel camí que voreja el torrent de la Pastera. La baba lluent d’un cargol bover travessa de banda a banda el camí terrós. Tot just surt el sol. M’assabento de l’hora per la campana de la capella de Sant Francesc d’Assís i pel quiquiriquic d’un gall. La sincronia ha estat absoluta. Segueixo el camí del Padruell. Passo per sota de l’autopista i avanço pel fondo que també duu el nom de l’antiga masia. Sortejo un gran bassal fangós on els senglars han fet festa grossa, com delaten les empremtes de les peülles. Un conill m’observa de lluny al costat d’unes argelagues.
Aquests espais se situen a les meves primeres descobertes de l’entorn que feia amb l’avi Agustí.
Deixo el camí i agafo un corriol que enfila cap a llevant. M’assec en una pedra i esmorzo. Trec els binocles i contemplo les muntanyes que m’envolten. No veig res interessant. El sol escalfa i els animals han buscat recer.
El sender fa pujada i destaquen les roderes de les motos de trial que tot ho desmaneguen. Erosionen i descalcen el terreny. En breu allò serà intransitable. Pitjor que Àtila. El nostre país concentra la majoria dels campions en les diverses modalitats de motociclisme de muntanya. Trist honor. Les muntanyes i el paisatge ho paguen car. Això em recorda quan en altres èpoques el nostre país era capdavanter en l’exportació de ciment o en el desballestament de grans vaixells. Cap altre país volia desfer les muntanyes o contaminar la mar. Ara ho fan altres països més desgraciats que nosaltres.
Baixo fins al fondo del Guardiola i enfilo la muntanya del Rafecas després de passar per un magnífic cocó natural. És ple d’aigua de les darreres pluges. Més endavant intento localitzar la font d’en Bonet. No me’n surto. Després em penedeixo de no haver insistit prou. Ara m’hauria d’aplicar aquella expressió que va popularitzar Eduard Punset: “jo tampoc tinc temps, però jo no tinc pressa”. No duc rellotge, però encara em costa asserenar-me.
Contornejo la muntanya de la Vila i baixo cap el fondo del Padruell. Fent pujades i baixades salto cap el camí del mas de l’Artís i poc després cap al de mas Tapet. Arribo a la bassa d’en Creixell pel mas d’en Puig, i tot avall pel camí dels Escalons.
Aquestes sortides a peu em reconforten. Les alterno amb sortides amb la bicicleta de muntanya i amb les escapades ran de mar.
Ara m’adono que he trobat poca gent. Dos homes feinejaven a la vinya, dos més anaven en bicicleta, i una noia corria per la muntanya. Se’m presenta un devessall de futurs itineraris. El cap em bull. A poc a poc.
Albert Tubau
(Article publicat el setembre de 2026 a alberttubau.cat)