Arribat l’estiu, amb la colla de galifardeus anyencs, sovintegem les trobades per endrapar menges saboroses, xarrupar xarops sublims i parlotejar. En aquesta atmosfera canicular, les converses transiten pels costers de les banalitats més insultants, amb una superficialitat epidèrmica i inconsistent, debatent amb poques ganes al voltant de les disbauxes humanes i divines, la calor, les fatigues físiques i mentals, i altres llaunes dialèctiques, difícils d’assurinyar.
Sovint, repapiegem observacions repetides, previsibles i molt solidificades.
A tomb de tot plegat dissertàvem sobre la calor, indignats per la discursiva dels mitjans que a tothora ens castiguen, fatiguen i fustiguen, recordant-nos les palmàries incomoditats meteorològiques amb la feixuga dialèctica de les temperatures reals, temperatures de sensació, onades de calor, màximes infernals o refugis climàtics. Estem a l’estiu, fa calor, i més que en farà.
La fregidora va agafant temperatura any rere any, i res podrà impedir que el nostre planeta es converteixi més d’hora que tard en un immens ou ferrat.
La verborrea climàtica ofega més que la calor. Hem aprés que la temperatura de sensació o de xafogor és la resultant de la temperatura i la humitat. Però potser caldria afegir-hi altres matisos: l’índex de massa corporal, la tolerància individual o l’estat d’ànim. Les sensacions sempre són personals i arbitràries.
Fa calor, i què? Que els hi diguin als castellers i als participants al Tour.
Un altre motiu de discordança és el grau d’esbudellament amb que hom arriba a les vacances, abatut per les fatigues laborals, físiques o mentals.
Aquí la calor també hi fa de les seves. Per les festes de Nadal el cansament és més relatiu, oi? Com a bon militant de les impertinències més nostrades, em resisteixo a acceptar que un parell de setmanes de descans puguin apaivagar l’estrès estructural i l’aixafament essencial que pateix l’Homo urbanus.
Calor, fatiga, prostració … I si resulta que tot és al cap?
Quan corria maratons i curses de llarga distància era molt popular aquell mantra estès entre corredors i espectadors que pregonava: “no hi ha dolor”. Aquell diàleg pervers entre el cos i la ment de l’atleta em continua fascinant.
Com proclamen molts experts, anorinar la fatiga física o mental exigeix altes dosis de recuperació activa: caminar a la terra, nedar a la mar –sobretot, no permutar els termes–, viure la natura, escoltar música, llegir, o conrear totes aquelles experiències que excitin la nostra curiositat.
La inactivitat mai hauria de ser una opció, tampoc la tele o el mòbil.
Mentre deferistàvem aquestes futilitats, vam fixar el focus de les nostres dèries en aquells mitjans que practiquen la banalitat més insulsa. El convenient entreteniment s’ha convertit en un exercici de beneiteria que deforma els continguts amb un excés de humor, ironia i, sovint, vulgaritat; obligant-me a desertar dels canals convencionals, tot buscant asserenar l’esperit i fugir de sobreactuacions estridents i histriòniques de mal digerir.
Algú diu que aquestes glamonyes es limiten a algunes ràdios en català. Vaja!
Així, doncs, les beneiteries estiuenques i les insolències afegides, que ens permetem i perdonem en nom d’una amistat de llarg recorregut, aporten tan poca substància com la majoria d’aquestes ofertes radiofòniques.
A l’hivern, les formes dels pensaments són més perfilades i suggeridores.
En aquestes trobades amicals, no amago el meu persistent esperit provocador, i gaudeixo practicant la caricatura de traç gruixut, aquella que permet accentuar els perfils polièdrics i contradictoris que tots arrosseguem, i que sempre resulta més divertida que l’hiperrealisme quotidià.
I amb això ens entretenim i mortifiquem. Mentre, els gegants continuen ballant pels carrers, i potser aquesta sigui l’estampa més seriosa, noble i solemne d’aquest xafogós anar passant.
Albert Tubau
(Article publicat l’agost de 2026 a alberttubau.cat)