Crec que era a Menorca on vaig escoltar aquest refrany popular que fa girar en positiu la coneguda dita: “de l’arbre caigut tothom en fa llenya”.
Aquest estiu han tornat les orenetes i els falciots. Invariablement. Les merles, garses, pardals o tórtores continuen protagonitzant la banda sonora de la barriada. Des de fa un temps, però, trobo a faltar la piuladissa de caderneres, gafarrons, tallarols, verdums i altres moixons. Tampoc no sovintegen les cigales. I ara, les cotorretes de pit gris només hi són de passada.
Això ve a tomb que aviat farà dos anys que el govern municipal va decidir tallar tots els arbres del barri de la Piera. Més de cent arbres tallats, sobretot mèlies i catalpes, després que caiguessin un parell d’exemplars malmesos per la sequera i el vent. L’Ajuntament va actuar sense donar cap mena d’explicacions als veïns, ni presentar cap informe tècnic que avalés una decisió tan contundent. Només l’atac de pànic d’alguns veïns i governants, i les pressions d’un grup polític residual. Així és molt fàcil fer política!
Davant de les conseqüències del canvi climàtic, els arbres són el millor aliat: donen ombra, capturen diòxid de carboni i emeten tones d’oxigen a l’atmosfera. Perdre un arbre sempre és una mala notícia, sigui al meu barri o a l’Amazònia. Alguns governants, però, prefereixen uns tendals sense solta ni volta, o biblioteques i supermercats amb aparells d’aire condicionat, per cert, no gaire saludables. Etiquetar aquests espais i les fonts públiques com a refugi climàtic és un insult, una carrincloneria i un despropòsit.
Van tallar els arbres, després van trossejar i eliminar les soques dels escocells i, posteriorment, han arranat en repetides ocasions els brots contestataris.
Però la natura sempre s’obre camí i, malgrat les contrarietats, els brots apareixen tossudament aprofitant bocins de terra, escletxes i forats, demostrant una extraordinària capacitat de resiliència. Cada brot genera somriures de complicitat i esdevé un desafiament a la niciesa humana.
Finalment, i amb no gaire traça, pavimenten escocells i voreres, única manera de vèncer la resistència arborícola. “On hi ha arrel, hi haurà ombra”, diu un altre refrany.
Que les arrels aixecaven les voreres era un fet evident. Com a tot arreu. I l’amplada no permetia que passessin cadires de rodes. Cert, com en tantes altres voreres de la ciutat, colonitzades per pals de la llum, semàfors, senyalitzacions verticals i altres obstacles. Òbviament, cap responsabilitat per aquells que no van saber escollir l’espècie d’arbre més adequada, cap responsabilitat per la falta de reg, cap responsabilitat per la forma d’esporgar-los. La barroeria de les activitats de poda i neteja sempre causava algun desperfecte: fanals trencats, voreres esquerdades, afectacions a les tanques de les cases o projecció de pedres i branques contra les façanes.
Em quedo amb la part positiva d’aquesta història. Prop de dos anys després, segueixo contemplant brots ufanosos que tenyeixen de verd les voreres i els carrers, i alimenten petits ecosistemes de bestioles i vegetació diversa. Cada brot verd és un desafiament a l’estupidesa i la ignorància.
Albert Tubau
(Article publicat el setembre de 2026 a alberttubau.cat)