Obro la finestra i contemplo un núvol de falciots i orenetes que enteranyinen el cel. Tot un espectacle. Era el primer dia a l’illa grega de Corfú. Hem completat així la trilogia d’illes que, juntament amb Creta i Xipre, formaren part de l’imperi marítim de la República de Venècia, de quan la “Sereníssima” dominava la Mediterrània Oriental. Corfú, Creta i Xipre eren l’eix que es projectava des del més profund de la mar Adriàtica.
L’illa de Corfú queda retallada per una costa esquerpa i una no menys esmolada orografia interior, entapissada per un bé de Déu d’oliveres, pins, alzines, xiprers i figueres, poblades d’eixordadores i obsessives cigales que protagonitzen la banda sonora. I la més que previsible presència de vinyes, i la no tan previsible presència de cumquats, arbres duts a l’illa pels britànics des del Japó, i dels fruits dels quals els locals en fan confitures, gelats o licors.
Navegant fins la veïna Paxos, vam contemplar una colla de dofins que cavalcaven les ones i sortejaven les moltes deixalles que la mar bressolava.
Vaig arribar a l’illa captivat per la lectura de les prop de dues mil pàgines del llibre El Mediterrani i el món mediterrani en l’època de Felip II del francès Fernand Braudel, publicat per primera vegada el 1949 i considerada una de les obres fonamentals de la investigació històrica i d’això que se’n diu la història global.
Les petjades de l’antiga república veneciana –constituïda en ciutat estat– s’escampen pel nucli urbà de Kérkira. Ara, com abans, la gent –i els gats– s’amunteguen per places i carrerons. Els establiments de venda d’espècies orientals, de productes de la terra i de quincalles artesanals, han estat substituïts per botigues d’objectes de record sense ànima que els turistes centreeuropeus devoren amb la mateixa intensitat amb que el sol se’ls menja.
Lluny de les urbs atapeïdes i de carreteres embossades, sempre trobaràs espais d’acollida discrets, amables i autèntics. La geografia física, però, no ajuda els dissidents que fugim de les gandules de platges domesticades en excés, o renunciem a convertir-nos en sempiterns culs de bar.
Carreteres i camins desagraïts perfilen els penya-segats que entorpeixen els accessos al litoral. Gaudeixo de les immersions en aigües turqueses, bussejant entre els rocams, surant damunt les praderies de posidònia i contemplant els peixos que, allà com aquí, m’observen amb indiferència. Garotes, cargols i cogombres de mar completen la postal submarina.
Capbussaments en el blau marí que es conjuguen amb les immersions en la nostra història comuna. A tothora ens empaiten episodis de l’Odissea d’Homer, les cròniques de Ramon Muntaner, els atacs dels otomans, les maniobres prèvies a la batalla de Lepant o les conseqüències de la Declaració de Corfú. I també Gerard Durrell, naturalista britànic, que amb el seu germà Lawrence i la resta de la família van fer estada a l’illa. Corfú fou el laboratori d’exploracions del jove Durrell i l’origen de la celebrada Trilologia de Corfú.
L’illa se’m converteix aviat en un calidoscopi familiar de confluències de conreus, persones, costums, menges i festes, talment com m’havia passat a Djerba, Menorca, Sardenya, Malta, Rodes, Creta, Sicília o Xipre.
Em va fascinar un petit cafè del centre històric, fosc i deixat, pel qual passàvem cada dia. Era en un carrer estret, i els seus estadants seien a banda i banda fent l’aigua o la cervesa. Eren gent de la terra, de cares ferrenyes i barbes i bigotis esponerosos. En aquell racó no hi havia pells blanques en transició cap el vermell crustaci. M’hauria agradat seure enmig d’aquells semblants aristotèlics i fer-la petar. Parlen amb aquella xerrameca espessa, de pagesos, mariners i venedors de plats i olles, vetes i fils.
Hem completat una altra illa, i ja en són trenta-quatre, la meitat a la Mediterrània. Em faig meva l’expressió de Josep Pla: “Sóc un illòman”. L’escriptor empordanès qualificava aquest estat d’ànim com una “malaltia de l’esperit”. Si es llegeixen bé, les illes són recolliment, solitud, enyorament.
Capvespre del darrer jorn a Corfú. Des de la finestra contemplo una infinitat de falciots que sacsegen l’aire enmig d’una cridòria penetrant que forada el cel. Quan sobrevolin el pati de casa pensaré en els falciots de Corfú. I en tantes altres coses que compartim.
Albert Tubau
(Article publicat el juliol de 2026 a alberttubau.cat)