Després de molts anys he tornat al moll. Em donen la benvinguda un parell de gats mandrosos i escanyolits que em miren indulgents, i un cranc despistat que se’m creua amb parsimònia.
He tornat al moll. Abans hi anava sovint. Havent dinat feia cap el moll a veure l’arribada de les barques. M’agradava observar com els pescadors acabaven de triar i encaixar el peix, i endreçar i netejar la coberta. Després remenava entre les arts tot fent-la petar, i si hi havia sort, potser trobava alguna conquilla interessant o em deixaven furgar dins la cassola del ranxo. Records entranyables de mariners amb sobrenom i generacions de navegants a l’esquena, pessigants, veïns, colors, olors i alegria. Sí, malgrat la duresa de la feina, hi havia alegria.
Ara el port és trist. A mi m’ho sembla. Poques barques, poca gent, poc peix. Quillats i rastrillos s’acosten al moll, amb l’esma justa per amarrar, vendre el peix i marxar cap a casa. Al pont i a coberta, poca tertúlia i poc peix. No veig pelar moixines, ni estabornir pops, ni netejar budells de bot. Només a la cua del pes ressonen algunes xerrameques: en català, en castellà, en àrab i en altres variants dialectals africanes. Orígens diversos, però els mateixos neguits.
Embarcacions potents i ben equipades de tecnologia empaiten les moles cada cop més lluny. Sota el buc les coses han canviat. La mar, aquesta depuradora colossal, xucladora insaciable de diòxid de carboni i filtradora de mil components, està fastiguejada. Està saturada de plàstics i brossam, tenyida d’abocaments d’hidrocarburs, desconcertada per la contaminació acústica d’embarcacions i motos d’aigua, i afectada per la destrucció de les praderies submarines de posidònia.
Al moll hi trobo a faltar els perfums familiars de la salabror, de les escates de peix, de xarxes molles i fustam podrit, i de tota mena d’organismes deixatats. Ara s’imposen pudors impostades d’oli de motor, deixalles furtives, merda de gat i pixums pertorbadors.
L’antiga processó de barques que entraven a port és ara un insuportable fil prim i discontinu. Uns pocs pessigants resten alerta de la seva barca de referència. També els gats. Felins que ja no mengen gaire peix ni escuren espines. Ara mengen llaunes i pinsos prefabricats.
Els rètols recorden als mariners de no llençar la brossa al mar, de cagar lluny de la costa, recollir plàstics, respectar les vedes i anar en compte amb la mida de la peixada. La llibertat que atorgava la marsalada és avui un immens catàleg de peatges i normatives que els devoren, com el peix gran que es menja el petit.
Per un moment, la tristor s’apaivaga amb els xiscles estridents de les gavines.
Després de molts anys de vida laboral, he tornat al moll, amb discreció, perquè és zona de treball i no admet badocs. No faig nosa, ningú fa nosa.
He tornat al moll i la malenconia se’m menja. Aquells amics i coneguts d’altres èpoques ja no hi són, ni a mar ni a terra.
L’espectacle gratificant era comú a tots els ports que envolten la Mediterrània.
Un espectacle que s’esvaeix a poc a poc. Les barques arriben amb la coberta neta i les arts recollides. És un món que ja no deixa gaires espais per a la poesia. Tot és més prosaic. Les xarxes pugen buides de peix i plenes de brossa. L’aigua és massa calenta, l’aire també, els cetacis embarranquen, les tonyines fan net i les desgràcies fan cua. Sí, la mar està emprenyada. Els mariners, també.
Un cop l’any treuen Sant Pere a navegar. Aquell dia hi ha alegria. La justa. A Sant Pere se’l veu satisfet, però crec que no li expliquen tota la veritat. L’any vinent, cap a finals de juny, tornaran a embarcar-lo. Potser!.
Abandono el moll amb resignació i submergit en els meus pensaments. Una furgoneta ha aixafat aquell cranc que havia vingut a rebre’m. Anava despistat. Ara, jo també.
Albert Tubau, Sant Pere de 2026
(Article publicat a alberttubau.cat el juny de 2026)