Sensibilització
Malgrat alguns despropòsits evidents, sembla que la sensibilitat de la ciutadania i de les administracions en relació a les platges i el litoral en general va augmentant. No parlo de les deixalles que s’acumulen dins el mar, a les platges o entre els rocams de la línia costanera. D’això se’n diu incivisme i queda molta feina per fer. Parlo de les mesures de salvaguarda en relació als ecosistemes marins: renaturalització de sistemes dunars, reducció de neteges agressives, biòtops artificials o mesures per protegir el fons submarí.
Això no evita que molta gent continuï enduent-se còdols i pedres pel jardí, bosses plenes de petxines, sacs de sorra; o que les administracions perseverin en algunes actuacions urbanístiques agressives o es transporti sorra amunt i avall amb un alt cost.
I sovint, tot al servei d’un turisme de masses que poc o gens contribueix a la preservació d’aquests sistemes naturals.
Només cal passejar-se pel litoral entre Vilanova i la Geltrú i Sitges, posem pel cas. Platges atapeïdes de forasters que deixen empremta en forma de deixalles, modificació de l’entorn, motos d’aigua sorolloses, embarcacions d’esbarjo que no respecten les distàncies a la costa, música estrident que molesta les colònies de corbs marins i altres desgavells. L’impacte sobre el litoral ha estat de tal magnitud que fins i tot una part important de la població ignora que les platges són un ecosistema natural per sí mateix amb unes peculiaritats determinants. Per a molta gent les platges són percebudes exclusivament com un espai de lleure –com un parc urbà– o una mena de parc temàtic estiuenc.
Afortunadament, s’han començat a aplicar polítiques de revisió per intentar revertir aquesta situació. En alguns casos potser fem tard. Fa molts anys que els humans van iniciar la conquesta de les platges i el litoral com a espai d’oci, pertorbant sense miraments els equilibris que exigeix tot ecosistema. Pràctiques que s’han desenvolupat exponencialment en les darreres dècades. Ho posava de manifest l’historiador francès Alain Corbin, expert en allò que es coneix com a història de les sensibilitats– a l’estudi Le Territoire du vide. L’Occident et le désir du rivage, publicat per primer cop el 1988.
De com els espais costaners van passar de ser zones evitades i temudes a convertir-se en espai de descans i plaer. Abans la costa era un lloc inhòspit que calia evitar, amb malalties vinculades als aiguamolls, sotmesa a l’atac de pirates i corsaris i altres angúnies.
Ecosistema complex
En ecologia cal aplicar sempre aquella màxima que diu “no va bé res, si no va bé tot”. El medi litoral és, com tots els sistemes naturals, un sistema complex i que exigeix un delicat equilibri. L’ecosistema duna-platja és un sistema dinàmic que comença sota de l’aigua amb les praderies d’algues i posidònies, i acaba a la vegetació que hi darrera la sorra.
En els darrers anys, la freqüència i virulència dels temporals s’ha accentuat degut a les conseqüències del canvi climàtic. L’alta temperatura de l’atmosfera i de l’aigua del mar afavoreixen aquests fenòmens meteorològics extrems.
Com a ecosistema dinàmic les platges estan sotmeses a moviments que modifiquen la seva fisonomia, composició i dimensions. L’equilibri dels sediments, especialment la sorra, ve condicionat per tres elements principals: la posidònia i els alguers que romanen al fons marí, els gallots i altres organismes biològics que la mar diposita a la frontera fluctuant de la riba, i la vegetació que creix a les dunes i sorrals posteriors.
Les arrels de la vegetació fixen i estabilitzen la sorra, i en cas de temporal absorbeixen part de l’energia de l’aigua i redueixen l’erosió. Els gallots i altres organismes biològics dipositats a la riba fan aquesta mateixa funció i també consoliden la platja
Tota acció que afecti aquests tres elements estarà afectant el conjunt de l’ecosistema. Les embarcacions i les seves àncores que malmeten la flora marina, la retirada dels organismes de vora mar o urbanitzar ran de platja provoca la indefensió d’aquesta davant dels temporals i la indefectible pèrdua de sorra. L’onatge accelera l’erosió de les platges, arrossegant la sorra cap el mar i contribuint a la regressió del litoral.
Fenòmens agreujats per les neteges mecàniques del litoral, els dragats i transport de sorra, la construcció de ports i esculleres o les dificultats de rius i rieres per aportar sediments.
La composició de la sorra
La sorra de les platges no és un element infinit. La seva capacitat de creació i reposició s’ha vist superada per la velocitat d’extracció que en fa l’home. La sorra s’utilitza per a la construcció, per a la fabricació de ciment o per fer vidre. Aquestes extraccions en massa contribueixen a erosionar les zones costaneres, la desembocadura de rius i torrents i afecten, òbviament, la biodiversitat.
La sorra té un gran valor ecològic: estabilitza el litoral, té una funció filtradora i és l’hàbitat de moltes espècies animals. Sí, també serveix per posar la tovallola a l’estiu.
Però la sorra també contribueix a regular els fluxos d’aigua i a reduir en gran mesura l’impacte de les ones, ajudant a frenar l’erosió. El resultat final és que les platges es redueixen o desapareixen, els deltes s’enfonsen i els aqüífers de prop de mar es salinitzen, sense comptar l’impacte directe sobre la biodiversitat.
Els grans de sorra es formen per erosió i meteorització de les roques de les muntanyes que baixen per rius i rieres. Són el resultat de la disgregació d’aquestes roques i minerals.
Aquestes partícules, arrossegades pel vent, formen les dunes, i quan són arrossegades per l’aigua formen les platges.
La sorra es composa, sobretot, de sílice –diòxid de silici–, normalment en forma de quars, però també conté feldespats, miques i carbonats.
Si no hi ha aportació de sediments de terra endins, llavors la sorra pot tenir un origen marí, bé a través de l’erosió geològica de les roques del litoral o bé per descomposició de restes d’organismes marins rics calci, com les conquilles, closques de crustacis, coralls, garotes o esquelets i espines de peix. El carbonat de calci dels exoesquelets dels mol·luscs –cargols i petxines– es dissol lentament i els seus components reciclats retornen a l’ecosistema.
Per aquesta raó, en molts indrets, i segons el moment de l’any, s’alternen platges sorrenques o pedregoses, de còdols i graves. També depèn dels fluxos fluvials de rius propers –el Llobregat– i de les rieres i torrents.
Per saber si la composició de la sorra d’una platja és d’origen geològic o correspon al carbonat de les conquilles només cal afegir-hi una gota d’àcid clorhídric. Si apareixen bombolles vol dir que la sorra de la platja està constituïda de carbonats de les conquilles.
Així mateix, si la sorra de la platja presenta un to groguenc ens indicarà la presència de sílice, en canvi, un to més blanquinós ens remetrà a la presència de carbonat de calci i l’origen en organismes marins. Habitualment, però, les platges tenen un origen mixt.
Sovint, la sorra més gruixuda és transportada pels corrents marins i es diposita a la part més alta de la platja. La més fina i blanca, provinent de la fragmentació d’organismes, es diposita en forma de detrits prop de la riba o als extrems de la platja.
Els organismes de vora mar
La riba de la mar, aquesta frontera oscil·lant entre el mar i la platja, presenta una riquesa biològica extraordinària. Qui no ha buscat mai petits tresors vora la mar? Cargols, petxines, garotes, ulls de Santa Llúcia, bosses de sirena, espines, collars de sorra, gallots …
Caldria mantenir aquests elements al seu lloc original i no retirar-los, perquè fan una funció essencial. Òbviament, com en tota activitat humana, cal mesura i responsabilitat.
Al capdavall, està demostrat que aquells que de ben menuts han recollit insectes, ocells, conquilles, peixos, plantes i altres elements biològics, tenen una predisposició a estimar i a cuidar la natura i l’entorn. La ciència neix de la curiositat, i aquesta és la que ens interpel·la per conèixer tot allò que ens envolta. Com deia abans, mesura i responsabilitat.
Perquè d’aquí a l’incivisme hi ha un pas. La gent s’endú sacs de sorra de les platges, caixes plenes de còdols de la platja de Cadaqués, llentiscle de les muntanyes, fòssils de jaciments paleontològics de l’Urgell, pedres volcàniques de la Garrotxa, marranes de les rieres, àmfores de jaciments arqueològics submarins i bosses plenes de petxines de qualsevol platja. Cal dir que totes elles són pràctiques prohibides.
Els organismes animals i vegetals que els corrents marins dipositen a la riba són importants per a la salut dels ecosistemes litorals. Durant anys i panys aquestes restes vora mar s’han considerat deixalles que calia retirar immediatament pel gaudi i benestar d’aquells que volen estar a la platja com si estiguessin al menjador de casa seva.
A alguns els fa angúnia trepitjar els gallots i les fullaraques d’algues, tenen por de trepitjar alguna petxina o clavar-se una espina de peix o una punxa d’eriçó, els neguitegen les puces i els cogombres de mar, els crustacis i els petits insectes que conviuen amb aquests organismes. També els preocupa en gran mesura embrutar-se de sorra, que aquesta sigui massa calenta o que l’aigua del mar sigui salada. D’altra banda, no els amoïna gens ni mica escampar música estrident, fumar i llançar burilles o deixar un mar de brutícia com a penyora d’un apassionant diumenge. Per cert, em costa d’entendre la decisió del govern municipal de la meva ciutat de no posar papereres al llarg de la platja.
Dit això, les funcions d’aquestes restes biològiques de ran de mar són múltiples. Esdevenen refugi i llar per a molts animals, especialment invertebrats. Hi trobem crustacis, isòpodes, mol·luscs, larves d’insectes i altres animalons que busquen recer i protecció contra la deshidratació enfront d’una excessiva radiació solar.
D’altra banda, la majoria dels animals que hi viuen són detritívors, és a dir, consumeixen majoritàriament restes de vegetals morts, humits i que contenen molts microorganismes. Els fongs i bacteris responsables de la descomposició d’animals i vegetals també formen part de la dieta d’aus, coleòpters, peixos, crustacis o aràcnids. Aquests elements en descomposició esdevenen nutrients per l’ecosistema, fertilitzant la part terrestre i marítima, i ajudant a fer néixer i créixer altres animals i plantes.
Finalment, i com avançàvem, aquests dipòsits biològics ajuden a minimitzar l’erosió de la platja, atenuant la velocitat i l’energia de les ones i protegint el litoral dels temporals.
Cargols i petxines
Un cargol de mar, una estrella, una petxina o una garota, són imatges que, més enllà del seu valor biològic, ens remeten a una època de l’any molt concreta: l’estiu i les vacances. La publicitat de viatges estiuencs s’il·lustra amb el tòpic d’imatges d’aquests mol·luscs i equinoderms. Conquilles, estrelles o esquelets d’eriçons colonitzen els aparadors de botigues de qualsevol ram, apel·lant a les bondats de la temporada.
Com hem vist, les petxines que es dipositen a la riba del mar són un element important per a la salut i equilibri de l’ecosistema. El carbonat càlcic de les conquilles es dissol lentament i regenera la platja i estabilitza l’ecosistema. Petits mol·luscs es converteixen en aliment per altres organismes, i algunes closques esdevenen substrat per altres espècies: algues, anemones, esponges o altres mol·luscs. Cargols buits que es converteixen en habitatge de crancs ermitans i en refugi de peixos i crustacis. Algunes aus marines també aprofiten les conquilles buides per fer els nius, i ocells que les fan servir per esmolar els becs. Els pops utilitzen les conquilles com a camuflatge i per protegir els seu cau, i altres petits organismes de la riba les utilitzen per mantenir la hidratació i amagar-s’hi.
Fa dècades que em dedico a recollir i estudiar les conquilles. Durant anys he seguit la seva evolució al nostre litoral. Cal dir que la majoria de peces de la meva col·lecció mediterrània no han estat recollides a les platges, sinó que provenen de les captures dels pescadors en extreure les arts de pesca. D’altra banda, les peces recollides a les platges són molt selectives, sovint de micromol·luscs. Les xarxes dels pescadors recullen moltes espècies mortes que habiten en fons fangosos a gran profunditat. Remenar entre les xarxes i sobre la coberta és una magnífica font de troballes. Tampoc he fet submarinisme, i evito la recollida d’exemplars vius o conquilles habitades per bernats ermitans.
La curiositat científica per entendre la fisiologia dels mol·luscs, els comportaments o la formació i composició de les conquilles, m’ha fet devorar molts llibres i estudis especialitzats, i ser membre des de fa molts anys de la Sociedad Española de Malacologia.
Actualment, conviuen dos fenòmens contradictoris vinculats a una mateixa causa: el canvi climàtic. A la vegada que desapareixen moltes espècies autòctones, víctimes de la tropicalització del nostre mar, apareixen noves espècies invasores, lessepsianes o introduïdes per l’estret, que s’han adaptat a les noves condicions.
Les conclusions de la majoria dels estudis apunten a que hi ha una regressió, tant en la tipologia com en la quantitat de les conquilles que es troben a les platges. És cert, però jo afegiria que no tot és culpa dels turistes. Hi ha menys petxines a la platja perquè també hi ha menys petxines dins el mar. La fauna i la flora bentònica i pelàgica del nostre litoral ha minvat extraordinàriament en les darreres dècades.
Qualsevol que hagi bussejat a les roques litorals entre Vilanova i Sitges haurà observat la diferència. Abans els rocams eren plens d’algues, peixos, crustacis, garotes, formacions de corall o mol·luscs. Hi havia molts pescadors de canya i gent que anava a fer musclos, cornetes o pops per endiumenjar el dinar. Ara el nostre fons marí és erm i trist.
L’escalfament de l’aigua del mar i l’acidificació duen moltes espècies de mol·luscs a la seva desaparició. Els estudis científics resolen que les closques cada cop són més primes. Any rere any comprovem la mortaldat de moltes espècies, com l’arca de Noé o caixeta, o l’aparició d’exemplars sub-fòssil, que han desaparegut o són al llindar de l’extinció.
A l’estiu proliferen els turistes que amb bosses de supermercat recullen compulsivament totes les petxines que troben. Quin és l’objectiu d’aquest espoli?. Hi ha qui utilitza petxines per fer objectes de decoració: figures, marcs de fotos i quadres o cendrers. Horror!. També hi ha qui decora patis, jardins, fonts o façanes. Horror! Malauradament, moltes de les conquilles acabaran a les escombraries, després d’emplenar-se de pols en qualsevol recó. Un final semblant al de tantes fotografies absurdes i altres records d’estiu. Un disbarat!.
Impactes actuals
Així, doncs, hi ha menys conquilles a les platges perquè la seva població s’ha reduït. Això mateix ha passat amb la flora i la fauna marina en general, tal com han observat els científics del projecte OBSEA de la UPC, que monitoritzen en temps real la quantitat d’espècies. També cal posar en valor la feina d’investigació i divulgació d’altres organismes com el Centre d’Estudis Avançat de Blanes o l’Institut de Ciències del Mar –ambdós del CSIC–, així com el Centre d’Estudis del Mar, i altres.
La mar s’escalfa i acidifica a marxes forçades, i totes les espècies ho pateixen. Proliferen espècies d’algues nocives que redueixen l’oxigen. Les barques d’arrossegament han afectat durant anys els fons marins, tot i que les solucions tècniques adoptades milloren la situació. Les embarcacions d’esbarjo i les àncores han malmès la vegetació marina, i les motos d’aigua i altres artefactes produeixen un soroll infernal que afecta cetacis o invertebrats, tal com es demostra des del Laboratori d’Aplicacions Bioacústiques amb seu a Vilanova.
La mar és bruta i plena de plàstics i elements artificials que afecten tortugues i altres animals. Malgrat la voluntat, continuen realitzant-se neteges agressives a les platges amb màquina pesant, i construint esculleres i ports esportius que intercepten els corrents marins. Es continua transportant sorra d’un lloc a un altre, en camió o en vaixells, que desapareix al primer temporal. I si no n’hi ha prou, proliferen les espècies exòtiques invasores, degut a la mobilitat o a pràctiques d’aquariofília poc responsables.
Els bernat ermitans són un indicador de la qualitat de les platges. Respectem-los. I caldria reduir la captura de tellines i evitar que petits i grans capturin crancs roquers i de sorra.
Al nostre litoral podem percebre les modificacions a escala reduïda. D’altra banda, els canvis a escala global ja són una realitat. Ho veiem amb fenòmens extrems com El Niño, la proliferació de temporals més agressius i pluges i inundacions més severes, o amb els efectes de l’Atlantic Meridional Overturning Circulation (AMOC), que provoca el col·lapse de la circulació de retorn d’aigua freda en profunditat.
La mar fa temps que pateix. La Terra també. I si no actuem, patirem nosaltres i, sobretot, patiran aquells que venen darrera. Ara cal recordar aquell proverbi dels indis americans: “La terra no és una herència dels nostres pares sinó un préstec dels nostres fills».
Albert Tubau
(Article publicat el setembre de 2026 a alberttubau.cat)