“Un dia noltros serem altres i tot en ordre”. Així deia una cançó de la mallorquina Maria Jaume, mentre l’escoltàvem en concert a l’espai cultural Es Claustre de Maó.
La Nura dels fenicis, la Minorica dels romans, és avui l’illa de les menorquines i els menorquins.
Les paraules de la Maria Jaume ens transportaren a tot just el dia abans, quan vam assaborir una festa de carrer a la població veïna d’Es Castell, a la qual vam ser convidats amb aquest acolliment amable i senzill amb que t’obren les cases i els cors. Celebraven Sant Jaume, patró de la vila, tot i que l’escut municipal llueix un Sant Jordi matant el drac, potser reminiscència de quan els anglesos van aixecar-la amb el nom de George Town.
Les taules parades enmig del carrer presentaven tota mena de viandes de la terra –i de mar enllà– elaborades per veïnes i veïns: pilota, carn-i-xulla, sobrassada, coca d’albercocs i altres manduques que activaren les golafreries més primàries d’alguns dels talaiòtics presents. Hom podia regar-ho amb cervesa, refrescos i pomada.
Un jorn de sol i de mar fa venir gana i set. També el ballar. Abans de la teca, grans i petits, àvies i fietes, van giravoltar un reguitzell de jotes menorquines, en filera o en cèrcol, acompanyats de músics i cantaires.
Era una celebració de vida, de lleialtat i tradició, amb el regust ancestral de les coses autèntiques, com una paret de pedra seca, com una fusta d’ullastre.
Una de les lletres proclamava: “quina lluna fa tan clara, per anâ a coî aubercocs”. Una altra activitat que tinc pendent.
Així, al capvespre, al fosquet –versió menorquina de l’horabaixa mallorquina– l’illa bull d’activitat. Durant el jorn canicular, la majoria dels forasters són engolits per una mandra metastàtica, d’una inactivitat pètria. La gent de la terra, però, va per feina. Molts s’hi juguen les garrofes.
I entre tants tresors paisatgístics i antropològics hi destaca la parla menorquina. Un xerrar trepidant i melodiós, amb una fonètica entranyable i captivadora. De vegades sembla que vulguin xuclar les paraules gola endins.
“Un dia noltros serem altres. I anem passant”. I així ha de ser, i així serà, malgrat els destorbs i les sotragades estiuenques, com recordaven les terrasses de Cales Fonts plenes de forasters i els vaixells endiumenjats que avançaven a tocar de l’illa del Llatzeret.
La festa, la cultura, el paisatge, la història, els han fet com són. I el millor exemple és aquest xerrar harmoniós i natural, ben agafat. Així ho manifesten els resultats de l’enquesta a mares i pares per triar la llengua educativa. El menorquí –o català de Menorca– va imposar-se amb el 91,65%.
Aquests dies encara vaig tenir temps de visitar l’Ateneu de Maó i emprendre la lectura de Joan Fuster i les Illes Balears. Complicitats territorials a dojo.
A l’estiu mediterranejo, en sentit ben literal: viatges, immersions aquàtiques o lectures amarades de salabror. També m’agrada degustar les menges de la mar, renunciant, però, a esmorzar una dotzena de sardines grosses i grasses, com suggeria Josep Pla.
Ben arribats, poques hores després escoltàvem en directe la mallorquina Maria del Mar Bonet acompanyada del valencià Borja Penalba. Entre moltes cançons van entonar De Mallorca a l’Alguer, un veritable himne a la Mediterrània: “vella remor de la mar: les illes s’hi van gronxant”.
Albert Tubau
(Article publicat l’agost de 2026 a alberttubau.cat)