Una porta a la història de Vilanova i la  Geltrú

Aquesta pàgina pretén ser una porta d’accés per conèixer alguns aspectes de la història de Vilanova i la Geltrú, la meva ciutat. Després d’anys de recerca i publicacions diverses, aquest portal serà a partir d’ara el dipositari de nous treballs. La resposta a aquesta decisió la podeu trobar a l’escrit de justificació que s’annexa. La ciència i el coneixement neixen de la curiositat, i aquesta mateixa curiositat és la que sempre m’ha convocat per intentar conèixer i entendre tot allò que m’envolta. No vull convèncer a ningú.

Com deia Joan Fuster: “Tots, si arribem a tenir raó, la tenim a mitges”.

I en la recerca històrica, encara més, on mai res és del tot definitiu.

He volgut encetar aquesta proposta, aquesta nova etapa, centrant-me en tres treballs que considero rellevants. Una història industrial de la ciutat, que pretén ser completa, que no definitiva; una història del Foment Vilanoví, la que fins ara es considerava l’associació més antiga de la ciutat; i una història general de la Pirelli, l’empresa industrial més destacada. Tres històries per fer, tres reptes personals, que ara m’agradarà de compartir amb vosaltres. I en vindran d’altres.

Recerques

Articles

Conferències

La Vilanova del Franquisme

Aquesta és una crònica que intenta recollir els fets més transcendents que es produïren a Vilanova i la Geltrú durant el període de la dictadura franquista. L’estudi s’acota entre l’any 1939, inici de la guerra d’Espanya a partir del cop d’estat d’un grup de militars, i el 1979 quan es celebraren les eleccions municipals i s’elegia el primer Ajuntament democràtic després de la guerra. Es contemplen els esdeveniments polítics, econòmics, socials, …intentant trenar una crònica dels fets el més transversal possible i sense prescindir d’allò que succeïa en altres àmbits, nacional o internacional, a efectes de contextualitzar els fets. Atesa la magnitud del període se n’ha fet un tractament sintètic, aprofundint únicament en aquells aspectes que l’autor considera rellevants. Per tant, cadascun dels capítols esdevé un punt de partida per emprendre nous treballs de recerca.

Arqueologia industrial al Penedès

Aquest estudi fou redactat poc abans de 1995 a partir d’un exhaustiu treball de camp realitat per l’autor en anys anteriors. El resultat fou mereixedor d’un accèssit als premis Ramon de Penyafort de Vilafranca del Penedès, i el 2001 l’Institut d’Estudis Penedesencs n’edità una versió reduïda. La relectura del treball més de vint-i-cinc anys després posa en evidència un fet, tant obvi com trist: molts dels elements del patrimoni industrial que s’hi detallen, fa temps que han desaparegut, bé perquè les activitats van cessar fa molt de temps, bé perquè els vestigis físics feien nosa o es van anar fonent per l’impacte de les inclemències del pas del temps. Malgrat tot, l’autor no ha volgut fer una actualització rigorosa del contingut. Únicament s’expliciten algunes evolucions que resultaran molt evidents pel lector d’avui. D’aquesta manera, el text no només té vocació de divulgació de les diverses activitats econòmiques i els vestigis físics que encara en resten, sinó que incorpora una dimensió de critica i denúncia per haver deixat perdre alguns elements de la nostra arqueologia industrial de gran interès històric o arquitectònic.

Vilanova i la Geltrú i el repte de l’aigua

L’afegitó que acompanya el títol del treball –de l’Aigua Vella (1861) a l’aigua d’Abrera (1998)– sintetitza quina és la voluntat d’aquesta investigació. El llibre fou encarregat per l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú amb motiu de l’arribada de l’aigua d’Abrera. Aquesta infraestructura ambiciosa i compartida amb altres poblacions del país, ha estat un pas més, no sabem encara si serà el definitiu, per abastir la població d’aigua potable. El treball posa en evidència les dificultats d’aquest repte majúscul al llarg de la història. Des de 1861 en que es canalitzà l’aigua provinent d’un brollador proper a la riera de Marmellar, en terme de l’Arboç, va caldre anar sobreposant noves iniciatives i projectes. El creixement demogràfic i les necessitats higièniques demanaven més aigua. Després vindria l’aigua de Santa Oliva, la de Canyelles i, finalment, l’aigua del riu Llobregat a través de la planta potabilitzadora d’Abrera. Això és el que s’explica, però també els conflictes inherents, de la municipalització del servei a la manifestació de les galledes.