La xafogor digestiva t’anestesia i se t’enduu cap a la ingravidesa més absoluta. La buidor onírica et devora, i una boirina espessa bloca les neurones i desactiva els sentits. La lletra impresa es desdibuixa, les línies s’encavalquen i el llapis es despenja de la mà. Definitivament, cal ajornar tota lectura conscient.
L’escriptor i crític literari George Steiner deia que un intel·lectual és aquella persona que llegeix amb el llapis a la mà. Entenguis llapis, bolígraf, ploma o ordinador. Un exercici destinat a capturar sentències, paraules o paràgrafs que exciten la nostra curiositat i interès, i ajuden a engruixir el coneixement. Sí, com va dir aquell filòsof neoplatònic: som nans a les espatlles de gegants.
Tot i la meva addicció a la lletra impresa, penso que es publiquen massa llibres. Massa per a tan escassa lectura. I sort que no es publica tot el negre sobre blanc! Originals empolsegats a la taula del sofert lletraferit ple de dubtes existencials, o amuntegats als calaixos d’editors i segarretes confidents que potser certifiquen amb criteris arbitraris i desfibrats. Quantes joies literàries hauran passat per alt?, víctimes de lectures en diagonal o amb el pontífex pesant figues.
Seguint el meu admirat Joan Fuster, sempre havia arrufat el nas davant aquell aforisme que formulava que només hi ha una forma seriosa de llegir: rellegir. Amb la quantitat de lectures pendents, em semblava una pràctica del tot inapropiada i poc eficient. Quina bestiesa, això de repetir lectures!.
Em feia meu el lament de Marcelino Menéndez Pelayo a les portes de la mort: “!Qué pena morir, cuando me queda tanto por leer!”. Però, com deia el poeta Joan Margarit: “la vida és massa curta, i de profunditat en té tan poca, que no mereix tants llibres”.
Ara que m’he fet gran, em trobo exercint aquest noble art de la relectura. Quan al cap dels anys contrasto les anotacions fetes, m’adono de les discrepàncies. D’aquells engrescaments que avui són terra erma, i d’aquelles ratlles invisibles que ara m’enlluernen.
Gargotejar sobre el paper reforça les sinapsis, desbloqueja l’ànima i té un resultat agradosament benefactor. Té alguna cosa de primari, de quan els ancestres ratllaven les parets de les coves. És una manifestació d’espontaneïtat pueril, de follia, de llibertat absoluta, que neix de l’anarquia dels sentits, abans que el cervell ho processi segons uns determinats codis prefabricats, imposats i impostats.
Potser la felicitat no és altra cosa que gaudir de les impressions sinceres, epidèrmiques, allunyades de la raó i fixades pels sentits més primaris en relació amb les persones, l’art o la natura. Un sentit estètic de la vida, menys dogmàtic, menys cerebral, menys espiritual. Potser és l’estètica, i no pas l’ètica, allò que ens salvarà.
Certament, potser aquest planeta no mereix tants llibres, ni potser tanta intel·ligència. Estic convençut que som en un punt de no retorn, abocats al fracàs col·lectiu abans que el planeta implosioni definitivament.
Serà un final tenyit d’aquesta estètica que no hem sabut apreciar degudament. L’imagino com un dia resplendent. Un cel blau en transició cap el tornassolat, avançant després cap a tons càlids i rampant fins el roig roent, preludi del darrer acte. Hi serà convocada tota la humanitat, l’actual i la pretèrita. Moltes generacions agafades de la mà, contemplant la nostra obra de destrucció més solemne i decisiva.
L’estètica visual s’acompanyarà d’una misteriosa banda sonora que omplirà l’atmosfera. En aquelles darreres alenades de vida, abans de l’esclat final, i sobreposant-se a la xiscladissa i els bramuls infernals de les bèsties, sobre oceans i continents ressonarà el Nessun dorma de Turandot.
Que ningú dormi, que tothom contempli el preludi de la nostra immolació definitiva, fins el darrer Vincerò, que proclamaran les forces actives de l’univers i de l’eternitat. Al capdavall, a elles no els vindrà pas d’un astre més o menys.
Suorós i atordit, em desperto de la becaina. El cel és blau … encara!
Albert Tubau
(Article publicat el setembre de 2026 a alberttubau.cat)