Recerques

Papers de joventut de Cèsar Nolla i Borràs (1916-1971)

Aquest treball pretén presentar algunes apunts sobre la trajectòria i els escrits de joventut de Cèsar Nolla i Borràs (1916-1971), un intel·lectual de Vilanova i la Geltrú interessat en la literatura, la filosofia i la cultura en general durant els anys de la Segona República a Catalunya. Una intensa vocació interrompuda per la guerra d’Espanya que el va obligar a reconstruir la seva trajectòria. Aquí, tractem de presentar alguns dels seus escrits i opinions sobre diversos aspectes de la seva època. La guerra, la dictadura franquista i una mort primerenca, van acabar amb la seva veritable projecció i la de moltes altres persones de la seva generació. Aquest treball és el nostre homenatge per a totes elles. El text fou publicat al Butlletí de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de l’any 2015.

La guerra de Successió a Vilanova: tres mirades vuitcentistes

El 2014 i en commemoració del tricentenari del final de la guerra de Successió es repetiren els estudis d’investigació al voltant d’aquesta qüestió. En aquest sentit, els Amics de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer editaren un llibret amb la visió que dels fets de 1714 tingueren diversos historiadors vinculats a Vilanova i la Geltrú. Aquest text és el pròleg que l’autor va realitzar com a complement de les transcripcions literals de Josep A. Garí, Josep Coroleu i Víctor Balaguer. El pròleg, a manera d’estudi introductori, analitza les diverses interpretacions que realitzen els tres escriptors, d’acord al context de l’època. També es fa esment dels treballs d’altres autors en relació als esdeveniments de 1714 a Vilanova i la Geltrú, a partir de dades inèdites i una interpretació més objectiva dels fets.

La Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, 1884

El 2009, amb motiu de la commemoració del 125è. aniversari de la inauguració de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, l’autor va realitzar aquesta aproximació al context local de l’època per visualitzar i entendre la situació política, social, econòmica o cultural que, en un entorn modest, acollia aquell magne temple de la cultura. L’edifici, que reuniria les col·leccions particulars del polític, escriptor i historiador Víctor Balaguer i Cirera, a més d’altres donacions, s’ha convertit en un referent nacional de la cultura del segle XIX a Catalunya. Vilanova i la Geltrú s’havia convertit a mitjans de segle en una ciutat amb gran capacitat comercial i industrial, però el 1884 s’havia entrat en una etapa de declivi –de caràcter més general–, que no s’adreçaria fins entrat el nou segle. Aquest treball pretén acostar-se als elements que definirien la societat vilanovina d’aquell moment.

La vinya i el vi al Garraf

Amb el títol “La vinya i el vi al Garraf. De la renúncia del segle XX a la represa actual” l’autor va presentar una ponència al V è. Seminari d’Història organitzat el 2013 per l’Institut d’Estudis Penedesencs al voltant del món de la viticultura. L’objectiu del text era evidenciar que la vinya a l’actual comarca del Garraf va desenvolupar-se amb força fa més de quatre-cents anys. Malgrat l’alternança de moments de puixança i de decadència, la vinya i altres derivades com l’elaboració de vins i aiguardents sempre ha estat un sector potent com exemplifiquem molts aspectes d’èxit: la indústria dels boters, les fassines d’aiguardent, el comerç vinícola, la inversió dels capitals comercials, el Celler de Viticultors o les actuals mostres d’enoturisme destinades a posar en valor els vins del Garraf.

La projecció pública d’Antoni Bonaventura Gassó

Antoni Bonaventura Gassó i Borrull (Vilanova i la Geltrú, 1752 – Barcelona, 1824), descendent de mariners i botiguers vilanovins, tingué una vida intensa a partir dels seus negocis com a comerciant i industrial, però també des dels seus càrrecs a les més importants institucions econòmiques del país, com la Junta de Comerç de Barcelona, de la que en fou secretari molts anys. També fou cònsol honorari de Rússia. Fou un observador privilegiat de la dinàmica econòmica del darrer quart de segle XVIII i primer quart del XIX, un moment d’extraordinària recuperació. Ell en seria un protagonista d’excepció, amb l’esperit liberal derivat de la Il·lustració, i amb un paper destacat durant l’ocupació napoleònica. Personatge polifacètic i controvertit, va reforçar la seva projecció pública amb la publicació del text España con industria, fuerte y rica (1816), un al·legat pioner de l’industrialisme al nostre país.

Cartes a Puerto Príncipe

Aquest treball sorgeix de l’estudi dels copiadors de cartes de Josep Oriol Puig Ivern i altres membres de la família. Puig Ivern fou un de tants vilanovins que provaren fortuna en terres de ultramar, en el seu cas a la ciutat cubana de Puerto Príncipe, actual Camagüey. L’entramat comercial format pels germans Puig i els cosins Coll, els uns des de Cuba i altres des de Catalunya, permeten entendre perfectament el model comercial que s’imposà majoritàriament. Comerciaven amb cera, però amb molts altres productes, i com passaria amb tants altres casos, els beneficis comercials foren repatriats i invertits a Vilanova, especialment en fàbriques cotoneres. Per tot plegat, els Puig representen un cas paradigmàtic d’aquells homes de negocis –els americanos– que tingueren èxit i es guanyaren bé la vida. El text s’acosta als clars i obscurs d’aquella aventura.

El Molí de Mar de Vilanova i la Geltrú

Aquest és un estudi introductori per conèixer aquesta iniciativa, fallida però singular, que fou el Molí de Mar. Una construcció que es remunta als darrers anys del segle XVIII promoguda per Francesc Terrés, un fuster de Sant Martí de Riudeperes expert en aquella mena de ginys. Un molí hidràulic que havia de moldre farina a partir de la força de les ones, les quals impactarien contra un sistema de palanques basculants que bombejarien l’aigua marina a una bassa superior. Posteriorment, l’aigua cauria per gravetat sobre les moles que moldrien la farina a l’estil de qualsevol molí hidràulic. La idea permetria disposar d’un volum d’aigua inacabable i regular -l’aigua del mar- , sense la lògica intermitència del cabal dels rius. El promotor, però, no va tenir en compte que les onades del nostre litoral -quan n’hi ha- no tenen ni la regularitat ni la força per garantir el funcionament continuat del mecanisme. Aquest treball i la documentació annexa fou presentada per l’autor a les II Jornades de Molinologia.

Pous de glaç i traginers

Els pous de glaç foren unes construccions destinades a la conservació del gel natural que es formava en rius i rieres properes. Gel que després era transportat a nuclis urbans on era utilitzat per a refrescar i conservar begudes i aliments, o emprat amb finalitats terapèutiques. A part dels treballadors destinats a tallar i emmagatzemar els blocs de gel, els traginers també tingueren un paper destacat, atenent a que el transport del gel era un factor determinant per evitar pèrdues de material en excés en desfer-se. La producció i el comerç del gel fou una activitat considerada estratègica i sotmesa a control i regulació dels governants. Avui, d’aquelles construccions només en queden uns pocs vestigis abandonats a la seva sort enmig de la natura, alguns d’ells molt a prop de cada nostra, i que caldria conservar.

L’abastament d’aigua a Vilanova i la Geltrú

De temps pretèrits que Vilanova i la Geltrú ha hagut de fer un esforç important per disposar d’aigua potable en la quantitat i la qualitat necessària. És i ha estat una terra de secà en la qual, i per les particulars característiques geològiques, l’aigua es filtre fàcilment cap el subsòl. El repte d’abastir d’aigua una ciutat en constant creixement ha estat majúscul. En aquest aspecte cal reconèixer l’esforç dels promotors que al llarg dels anys van fer possible els diversos projectes d’abastament. En uns casos foren les fortunes personals d’alguns il·lustres americanos posades al servei de la comunitat, en altres casos fou l’inestimable participació de tècnics i industrials, o bé la implicació de l’administració municipal. Aquesta és la història de l’aigua que va arribar a Vilanova i la Geltrú des d’indrets ben diversos: l’Arboç, Santa Oliva, Canyelles o Abrera.

La llengua catalana a la Vilanova del XIX

El text pretén fer un repàs, forçosament limitat, de quin era l’estat del català escrit a la Vilanova i la Geltrú del vuit-cents. Es fa l’anàlisi a partir de textos literaris, premsa o correspondència comercial o privada. Alguns autors defensaren amb fermesa la seva utilització, mentre d’altres no dubtaven en utilitzar el castellà essent conscients de que també era una forma de fer cultura catalana. En aquest sentit, les influències sobre l‘ús de la llengua foren diverses: la oficialitat del castellà, la incidència de les colònies americanes –rellevant en el nostre cas¬¬–, l’arribada de treballadors d’altres terres, o el desplegament de moviments obrers i plataformes polítiques de tendències diverses. Una amalgama de factors que incidia en la utilització limitada del català a la llengua escrita, i que a la vegada contrastava amb l’ús generalitzat per part de les classes populars.