Des de fa trenta-cinc anys m’he dedicat –a temps molt parcial– a la recerca històrica, centrada especialment  en el perímetre local –Vilanova i la Geltrú– perquè ni la disponibilitat ni la preparació aconsellaven altres horitzons.

He intentat focalitzar-me en aquells àmbits que em mereixien una atenció preferent: la indústria, l’economia o l’associacionisme. 

Després de setze llibres publicats, onze distincions i premis de categories diverses, i molts articles i treballs de divulgació, crec oportú de fixar un punt i a part.

El propòsit a partir d’ara és el de renunciar a les publicacions tradicionals per limitar-me a penjar els nous treballs a la pàgina web que teniu al davant.

Per a la majoria de les persones, la publicació d’un text acostuma a ser un motiu de satisfacció i, sovint, el darrer objectiu de l’esforç. No és el meu cas.

Mai he estat el promotor de cap de les meves publicacions, ni tampoc em sento forçat per la ja centenària expressió publish or perish, publicar o morir.

De fet, gaudeixo més del camí –la recerca– que del resultat final.

Cal dir que mai m’he sentit especialment satisfet dels resultats obtinguts. Hi ha molts aspectes que m’amoïnen, tot i ser inherents a qualsevol publicació.

Com recordava Irene Vallejo, el verb llatí edere –que traduïm com a editar–, tenia un primer significat d’abandonament, de deixar l’obra a la seva sort. Definitivament, l’autor n’havia perdut el control. I així és. A la pantalla el text encara és capaç d’absorbir actualitzacions, correccions i matisos.

Tot llibre de història, a partir del moment de la seva publicació entra –inevitablement– en un estat d’obsolescència. L’endemà mateix de la publicació, noves recerques i fonts documentals  venen a il·luminar antigues zones d’ombra, per no parlar de les segures imprecisions i errades, tipogràfiques o conceptuals. Per tant, la feina de precisar, esmenar o ampliar, assetja qualsevol text des del primer moment.  

D’altra banda, la preparació d’un llibre comporta altres inconformismes afegits de disseny o presentació.  Com gairebé tothom, he patit modificacions i retallades de textos, canvis de títols i altres intromissions menors. Digueu-me perepunyetes.

Soc un diletant –segons es consideri, un intrús– i la meva única dèria és la d’aprendre. Conèixer i entendre el que m’envolta. L’edició no és un objectiu, només un canal de divulgació. I per això, no cal fer malbé gaires arbres. El poeta Joan Margarit va escriure:

“La vida és massa breu, i de profunditat en té tan poca, que no mereix tants llibres”

Sovint, els aficionats sense preparació acadèmica correm el risc de fer mal. En aquest sentit, la història local s’ha mantingut com un reducte de permissivitat on sembla que els danys es poden relativitzar. O potser no.

Defenso les edicions en paper, però cal preservar criteris de qualitat i oportunitat. No es pot publicar tot. No s’ha de publicar tot. Avui, els mitjans digitals ens hi ajuden. La xarxa en va plena de treballs de recerca històrica.

La publicació de monografies locals o comarcals  exigeix l’esforç econòmic d’entitats o administracions, sovint per justificar compromisos o pressupostos. El  recorregut es molt limitat, i bona part dels treballs publicats en paper acaben penjats a la xarxa.

Els mitjans digitals ens permeten anar més enllà: divulgar i compartir.Compartir per precisar, corregir, matisar o ampliar. Compartir per millorar. Fer d’una obra personal, una  obra més col·lectiva. Tot treball de recerca és,  per definició,  perpètuament incomplet, inacabat, discutible i millorable.

Tots els continguts d’aquesta pàgina web queden a disposició d’aquells que en vulguin fer ús, amb la única condició de citar-ne la font.

                                                                               * * *

El desembre de 2023 he publicat a l’apartat  “Articles” d’aquesta web, el text S’ha acabat la història!, en el qual dono per finalitzada la meva etapa de recerca històrica.