Recerques

La Vilanova del Franquisme

Aquesta és una crònica que intenta recollir els fets més transcendents que es produïren a Vilanova i la Geltrú durant el període de la dictadura franquista. L’estudi s’acota entre l’any 1939, inici de la guerra d’Espanya a partir del cop d’estat d’un grup de militars, i el 1979 quan es celebraren les eleccions municipals i s’elegia el primer Ajuntament democràtic després de la guerra. Es contemplen els esdeveniments polítics, econòmics, socials, …intentant trenar una crònica dels fets el més transversal possible i sense prescindir d’allò que succeïa en altres àmbits, nacional o internacional, a efectes de contextualitzar els fets. Atesa la magnitud del període se n’ha fet un tractament sintètic, aprofundint únicament en aquells aspectes que l’autor considera rellevants. Per tant, cadascun dels capítols esdevé un punt de partida per emprendre nous treballs de recerca.

Vilanova i la Geltrú, una història industrial

Conèixer la història industrial de Vilanova i la Geltrú està en els orígens del meu interès per la recerca històrica fa més de trenta anys. Aquest treball pretén ser un recorregut exhaustiu per més de dos-cents anys d’activitat industrial, nascuda de la Vilanova agrària i comercial. Els capitals comercials, molts d’ells repatriats de la illa de Cuba, permeteren aixecar una important indústria cotonera. Durant el segle XX la indústria creixeria i es diversificaria, fins el moment del declivi. Aquesta és la història de les fàbriques, empresaris i treballadors que feren possible la Vilanova industrial. El text contempla molts altres aspectes complementaris: els ensenyaments tècnics, les infraestructures comunicatives, els moviments obrers, els serveis públics o les fonts d’energia. El treball fou mereixedor d’un accèssit als Premis Bonaplata 2018 convocats per l’Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

La Pirelli i Vilanova i la Geltrú, una història compartida

Tenim la perspectiva suficient per afirmar que la Pirelli ha estat l’empresa industrial més important de Vilanova i la Geltrú. Des del moment de la seva vinguda el 1901, la Pirelli i la ciutat establirien una relació molt particular que transcendiria els vincles econòmics. Aquesta és, sobretot, una història social de la Pirelli, amb apunts tècnics i econòmics, i sense perdre de vista l’evolució del grup multinacional. Aquesta investigació amplia un primer treball publicat per l’autor el 1993 en el qual s’examinaven les causes de l’arribada de Pirelli. Ara, aquest text fa un repàs exhaustiu dels 120 anys de història, posant l’atenció en les activitats de Pirelli al nostre país abans de 1901, en el procés d’electrificació, les empreses multinacionals, la resta de fàbriques Pirelli arreu del país, els altres fabricants de cables elèctrics, o el relleu per part de Prysmian. La recerca parteix d’un bon gruix de documentació procedent d’arxius locals i italians.

El Foment Vilanoví. L’associacionisme persistent

La història de l’associacionisme a Vilanova i la Geltrú sempre ha merescut la meva atenció: la Grècia Groga, l’Associació d’Alumnes Obrers de l’Escola Industrial, la Unió Vilanovina o el Foment Vilanoví. El Foment ha estat un exemple de persistència, de transformacions i adaptacions al llarg del temps, evolucionant d’associació econòmica a entitat cultural. Aquest estudi evidencia la discontinuïtat entre el Foment i l’antic Círculo Villanovés nascut el 1853. Com queda demostrat, el Fomento del Trabajo no neix a partir del Círcol dels senyors, sinó que agafa el relleu d’un discret i poc conegut Centro Industrial. Aquest fet no dilueix de cap manera la importància del Foment en l’àmbit econòmic, cultural i associatiu de la Vilanova del segle XX. Una síntesi d’aquest treball va merèixer una menció especial del jurat del Premi d’investigació Albert Virella i Bloda 2019 convocat pel Consell Comarcal del Garraf.

Arqueologia industrial al Penedès

Aquest estudi fou redactat poc abans de 1995 a partir d’un exhaustiu treball de camp realitat per l’autor en anys anteriors. El resultat fou mereixedor d’un accèssit als premis Ramon de Penyafort de Vilafranca del Penedès, i el 2001 l’Institut d’Estudis Penedesencs n’edità una versió reduïda. La relectura del treball més de vint-i-cinc anys després posa en evidència un fet, tant obvi com trist: molts dels elements del patrimoni industrial que s’hi detallen, fa temps que han desaparegut, bé perquè les activitats van cessar fa molt de temps, bé perquè els vestigis físics feien nosa o es van anar fonent per l’impacte de les inclemències del pas del temps. Malgrat tot, l’autor no ha volgut fer una actualització rigorosa del contingut. Únicament s’expliciten algunes evolucions que resultaran molt evidents pel lector d’avui. D’aquesta manera, el text no només té vocació de divulgació de les diverses activitats econòmiques i els vestigis físics que encara en resten, sinó que incorpora una dimensió de critica i denúncia per haver deixat perdre alguns elements de la nostra arqueologia industrial de gran interès històric o arquitectònic.

Vilanova i la Geltrú i el repte de l’aigua

L’afegitó que acompanya el títol del treball –de l’Aigua Vella (1861) a l’aigua d’Abrera (1998)– sintetitza quina és la voluntat d’aquesta investigació. El llibre fou encarregat per l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú amb motiu de l’arribada de l’aigua d’Abrera. Aquesta infraestructura ambiciosa i compartida amb altres poblacions del país, ha estat un pas més, no sabem encara si serà el definitiu, per abastir la població d’aigua potable. El treball posa en evidència les dificultats d’aquest repte majúscul al llarg de la història. Des de 1861 en que es canalitzà l’aigua provinent d’un brollador proper a la riera de Marmellar, en terme de l’Arboç, va caldre anar sobreposant noves iniciatives i projectes. El creixement demogràfic i les necessitats higièniques demanaven més aigua. Després vindria l’aigua de Santa Oliva, la de Canyelles i, finalment, l’aigua del riu Llobregat a través de la planta potabilitzadora d’Abrera. Això és el que s’explica, però també els conflictes inherents, de la municipalització del servei a la manifestació de les galledes.

Un segle de Carnaval (1900-2000). Misèries i poca-soltades

Aquest text, en format de llibre, acompanyà el programa del carnaval de Vilanova i la Geltrú l’any 2000. L’objectiu era fer un recorregut per la història del carnaval vilanoví del segle XX. Un relat distés que combina apunts històrics i comentaris irònics posant l’accent en alguns dels aspectes més rellevants dels cents anys ressenyats. Un segle complicat que va posar a prova l’essència del carnaval amb dues dictadures, però també amb els actius favorables d’una ciutat identificada i abocada a l’èxit de la festa. Els sermons del Rei Carnestoltes, les Comparses, el Vidalot, les Danses de Vilanova …, però també l’empenta de la beneficència i la força de les entitats i associacions de tota mena, de la Grècia Groga a l’Acord, passant per totes les altres que han estat impulsores i protectores dels valors del carnaval vilanoví.

La Grècia Groga, 1903-1939

El 1993 aquest text fou mereixedor del premi Eugeni Molero d’Investigació atorgat pel Consell Comarcal del Garraf, i publicat l’any següent per la mateixa institució. El treball pretén ser un recorregut més o menys exhaustiu per la vida curta però intensa de la societat humorística La Grècia Groga. Nascuda el 1903 com Els Grecs-Grocs, l’entitat es convertí des del primer moment en un dels més sòlids baluards de l’humor a Vilanova i la Geltrú, però, molt especialment, fou la valedora i impulsora del carnaval local. El carnaval, les humorades de cafè, els balls, actuacions teatrals o musicals, les representacions del Tenorio, les caramelles …; eren activitats que omplien l’agenda anual de l’entitat. La societat humorística va sobreviure en un context estructural de crisi econòmica i se’n va sortir de la dictadura de Primo de Rivera. El seu recorregut s’acabà, com tantes altres coses, amb la guerra d’Espanya i la dictadura franquista. L’humor no hi tenia cabuda.

Cultura en xarxa a Vilanova i la Geltrú (1912-1929)

El 1912 es celebrava a Vilanova i la Geltrú el segon Congrés d’Ateneus i Associacions Culturals de Catalunya. El 1929 a la mateixa ciutat s’organitzava la tercera Exposició d’Art del Penedès. No eren activitats aïllades. L’objectiu d’aquest estudi era contextualitzar-les en un moment d’una especial efervescència cultural, emparada en marcs més amplis com eren l’obra cultural de la Mancomunitat de Catalunya o la projecció creativa de la República de Weimar a Alemanya. A la nostra ciutat els artífex d’aquell desplegament d’iniciatives culturals calia buscar-los en associacions com l’Ateneu de Vilanova, l’Associació d’Alumnes Obrers de l’Escola Industrial, el Foment, l’Orfeó Vilanoví, Palestra, la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, i moltes altres. Un veritable treball en xarxa que culminaria en publicacions de qualitat, exposicions, conferències i altres manifestacions de divulgació cultural. Fou l’avantsala del que seria l’obra cultural i educativa de la República.

Cent anys de l’Escola d’Enginyeria de Vilanova i la Geltrú

El 2001 l’autor fou encarregat de redactar el llibre commemoratiu del centenari de l’Escola d’Enginyeria de Vilanova i la Geltrú. L’Escola Superior d’Indústries fou creada el 1901 gràcies a les gestions, entre altres persones, de Víctor Balaguer. Aquell centre venia precedit per l’activitat formativa del Centre Teòric i Pràctic d’Arts i Oficis o l’Escola d’Arts i Oficis. L’activitat industrial de la ciutat al llarg de bona part del segle XIX havia facilitat la necessitat de crear centres formatius pels treballadors. En els cent anys d’existència –fins el 2001–, l’Escola d’Enginyeria de Vilanova i la Geltrú –l’Escola Industrial, com se la coneix popularment– ha viscut etapes de decadència i altres d’esplendor que han afectat les seves competències. El treball repassa aquestes vicissituds i la seva particular relació amb l’entorn.