Indústria

Conèixer la història industrial de Vilanova i la Geltrú està en els orígens del meu interès per la recerca històrica fa més de trenta anys. Aquest treball pretén ser un recorregut exhaustiu per més de dos-cents anys d’activitat industrial, nascuda de la Vilanova agrària i comercial. Els capitals comercials, molts d’ells repatriats de la illa de Cuba, permeteren aixecar una important indústria cotonera. Durant el segle XX la indústria creixeria i es diversificaria, fins el moment del declivi. Aquesta és la història de les fàbriques, empresaris i treballadors que feren possible la Vilanova industrial. El text contempla molts altres aspectes complementaris: els ensenyaments tècnics, les infraestructures comunicatives, els moviments obrers, els serveis públics o les fonts d’energia. El treball fou mereixedor d’un accèssit als Premis Bonaplata 2018 convocats per l’Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

Tenim la perspectiva suficient per afirmar que la Pirelli ha estat l’empresa industrial més important de Vilanova i la Geltrú. Des del moment de la seva vinguda el 1901, la Pirelli i la ciutat establirien una relació molt particular que transcendiria els vincles econòmics. Aquesta és, sobretot, una història social de la Pirelli, amb apunts tècnics i econòmics, i sense perdre de vista l’evolució del grup multinacional. Aquesta investigació amplia un primer treball publicat per l’autor el 1993 en el qual s’examinaven les causes de l’arribada de Pirelli. Ara, aquest text fa un repàs exhaustiu dels 120 anys de història, posant l’atenció en les activitats de Pirelli al nostre país abans de 1901, en el procés d’electrificació, les empreses multinacionals, la resta de fàbriques Pirelli arreu del país, els altres fabricants de cables elèctrics, o el relleu per part de Prysmian. La recerca parteix d’un bon gruix de documentació procedent d’arxius locals i italians.

El gener de 2010 l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, a través de la regidoria de dinamització econòmica, presentava un itinerari per la Vilanova industrial com activitat de promoció turística. El format era un sistema d’autoguia amb vídeo que utilitzava tecnologies del moment com mp4, el bluetooth o els codis bidi. El guió i l’assessorament va anar a càrrec de qui això signa. La ciutat formava part de l’associació Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya –XATIC– constituïda el 2006 a Terrassa amb voluntat d’esdevenir un instrument de projecció, d’atracció de visitants i de creació d’activitat econòmica i cultural a l’entorn del turisme industrial. L’octubre de 2021, en el marc dels actes commemoratius del 50è. aniversari de la Universitat Politècnica de Catalunya, vaig tenir l’oportunitat de conduir una “ruta politècnica” per la Vilanova industrial adreçada a un grup de personal docent i tècnic de l’Escola d’Enginyeria de la UPC de Vilanova i la Geltrú. Arrel d’aquella jornada vaig proposar-me d’actualitzar i ampliar unes rutes de la Vilanova industrial adaptades a la realitat actual.

Aquest text es correspon amb una versió reduïda i modificada del treball original Arqueologia Industrial al Penedès que el 1995 rebé un accèssit al Premi d´Investigació Ramon de Penyafort atorgat pel Museu de Vilafranca del Penedès. El 2001 l’Institut d’Estudis Penedesencs en publicà aquesta versió a cura de Joan Solé i Bordes amb el títol Tradició i desenvolupament, artesania i indústria al Penedès contemporani (Arqueologia Industrial al Penedès). A diferència del text original, aquesta síntesi s’acompanyava de moltes fotografies que complementaven perfectament els continguts. El pas del temps posa en evidència aquesta mena de recerques. En general, hem estat poc respectuosos amb el nostre llegat industrial i amb els elements, construccions i infraestructures, que en altres moments foren sinònim de prosperitat. Avui, molts dels elements que es poden contemplar en aquest treball fa molt de temps que van desaparèixer. Malgrat tot, he volgut mantenir el text original per preservar el seu objectiu de divulgació, però també de reflexió.

Aquest estudi fou redactat poc abans de 1995 a partir d’un exhaustiu treball de camp realitat per l’autor en anys anteriors. El resultat fou mereixedor d’un accèssit als premis Ramon de Penyafort de Vilafranca del Penedès, i el 2001 l’Institut d’Estudis Penedesencs n’edità una versió reduïda. La relectura del treball més de vint-i-cinc anys després posa en evidència un fet, tant obvi com trist: molts dels elements del patrimoni industrial que s’hi detallen, fa temps que han desaparegut, bé perquè les activitats van cessar fa molt de temps, bé perquè els vestigis físics feien nosa o es van anar fonent per l’impacte de les inclemències del pas del temps. Malgrat tot, l’autor no ha volgut fer una actualització rigorosa del contingut. Únicament s’expliciten algunes evolucions que resultaran molt evidents pel lector d’avui. D’aquesta manera, el text no només té vocació de divulgació de les diverses activitats econòmiques i els vestigis físics que encara en resten, sinó que incorpora una dimensió de critica i denúncia per haver deixat perdre alguns elements de la nostra arqueologia industrial de gran interès històric o arquitectònic.

L’afegitó que acompanya el títol del treball –de l’Aigua Vella (1861) a l’aigua d’Abrera (1998)– sintetitza quina és la voluntat d’aquesta investigació. El llibre fou encarregat per l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú amb motiu de l’arribada de l’aigua d’Abrera. Aquesta infraestructura ambiciosa i compartida amb altres poblacions del país, ha estat un pas més, no sabem encara si serà el definitiu, per abastir la població d’aigua potable. El treball posa en evidència les dificultats d’aquest repte majúscul al llarg de la història. Des de 1861 en que es canalitzà l’aigua provinent d’un brollador proper a la riera de Marmellar, en terme de l’Arboç, va caldre anar sobreposant noves iniciatives i projectes. El creixement demogràfic i les necessitats higièniques demanaven més aigua. Després vindria l’aigua de Santa Oliva, la de Canyelles i, finalment, l’aigua del riu Llobregat a través de la planta potabilitzadora d’Abrera. Això és el que s’explica, però també els conflictes inherents, de la municipalització del servei a la manifestació de les galledes.

Aquest treball fou mereixedor del Premi Vila de Cubelles d’Investigació Local de l’any 1998. El text repassa algunes de les activitat més notables, i alhora més desconegudes, de la Cubelles preindustrial. Els molins hidràulics a la riba del riu Foix, els forns de calç escampats per les muntanyes, o el singular pou de glaç de can Cucurella, ens remeten a unes activitats desaparegudes de fa molts anys, però amb un mateix comú denominador, la seva connexió amb el medi natural. Moliners, calcinaires o pouaters, contribuïen a la gestió del bosc i el riu aprofitant els recursos i endreçant el territori. El text, a mode de itinerari, es passeja per les restes físiques i els topònims que ens queden d’aquelles activitats, explicant la història dels diversos indrets, però també donant explicacions més genèriques de la història i el funcionament d’aquells oficis pretèrits.

Aquest treball sorgeix de l’estudi dels copiadors de cartes de Josep Oriol Puig Ivern i altres membres de la família. Puig Ivern fou un de tants vilanovins que provaren fortuna en terres de ultramar, en el seu cas a la ciutat cubana de Puerto Príncipe, actual Camagüey. L’entramat comercial format pels germans Puig i els cosins Coll, els uns des de Cuba i altres des de Catalunya, permeten entendre perfectament el model comercial que s’imposà majoritàriament. Comerciaven amb cera, però amb molts altres productes, i com passaria amb tants altres casos, els beneficis comercials foren repatriats i invertits a Vilanova, especialment en fàbriques cotoneres. Per tot plegat, els Puig representen un cas paradigmàtic d’aquells homes de negocis –els americanos– que tingueren èxit i es guanyaren bé la vida. El text s’acosta als clars i obscurs d’aquella aventura.

Aquest és un estudi introductori per conèixer aquesta iniciativa, fallida però singular, que fou el Molí de Mar. Una construcció que es remunta als darrers anys del segle XVIII promoguda per Francesc Terrés, un fuster de Sant Martí de Riudeperes expert en aquella mena de ginys. Un molí hidràulic que havia de moldre farina a partir de la força de les ones, les quals impactarien contra un sistema de palanques basculants que bombejarien l’aigua marina a una bassa superior. Posteriorment, l’aigua cauria per gravetat sobre les moles que moldrien la farina a l’estil de qualsevol molí hidràulic. La idea permetria disposar d’un volum d’aigua inacabable i regular -l’aigua del mar- , sense la lògica intermitència del cabal dels rius. El promotor, però, no va tenir en compte que les onades del nostre litoral -quan n’hi ha- no tenen ni la regularitat ni la força per garantir el funcionament continuat del mecanisme. Aquest treball i la documentació annexa fou presentada per l’autor a les II Jornades de Molinologia.

Els pous de glaç foren unes construccions destinades a la conservació del gel natural que es formava en rius i rieres properes. Gel que després era transportat a nuclis urbans on era utilitzat per a refrescar i conservar begudes i aliments, o emprat amb finalitats terapèutiques. A part dels treballadors destinats a tallar i emmagatzemar els blocs de gel, els traginers també tingueren un paper destacat, atenent a que el transport del gel era un factor determinant per evitar pèrdues de material en excés en desfer-se. La producció i el comerç del gel fou una activitat considerada estratègica i sotmesa a control i regulació dels governants. Avui, d’aquelles construccions només en queden uns pocs vestigis abandonats a la seva sort enmig de la natura, alguns d’ells molt a prop de cada nostra, i que caldria conservar.