De Pirelli a Prysmian, un any després. Res a dir ?
Malgrat la provocació del títol, no pretenc parlar de les conseqüències econòmiques, socials o laborals del canvi esmentat. Ha estat una operació de canvi de propietat i de raó social que a la nostra ciutat ha quedat diluït per l’espectacular trasllat de les instal·lacions a fora vila. El de la venda i el nom son canvis d´alta volada duts amb discreció notable i que han dilapidat els poc més de 125 anys de presència de Pirelli en el món de la fabricació de cables elèctrics. Ara, per a la majoria dels espectadors, i fins i tot dels protagonistes –i permeteu-me la frivolitat– podem parlar d’haver-nos convertit en una empresa italiana de capital nord-americà. De moment !. En qualsevol cas, el títol obeïa a altres paràmetres. No fa pas massa temps, una companya de inquietuds historiogràfiques, es sorprenia de que la ciutat hagués perdut una icona, un element identificador de la importància històrica per a la ciutat com la que representava Pirelli, amb la més absoluta indiferència de la població. Sense reaccions. Tant si ho interpretem com a fenomen econòmic de primer ordre, com si ho fem des de la perspectiva de l’impacte sòcio-laboral que ha significat per aquest territori, com a referent inqüestionable de diferents generacions, podria sorprendre tan poca atenció. A què pot respondre aquesta actitud?. Permeteu-me dues hipòtesis. O bé la nostra societat ha assumit amb naturalitat extrema els fenòmens de dinàmica global que pivoten cada dia més sobre els factors econòmics i, per tant, s´interpreta en un context d´estricta actualitat. O bé podria ser que el sector industrial hagi assolit un nivell residual de tal magnitud en la percepció general, que qualsevol canvi passa, senzillament, inadvertit. La ciutat ja no s’hi identifica, ni s’ho fa seu, com potser hauria passat en altres temps. Sigui com sigui, Pirelli ha estat un cas més dels molts que s´han repetit en els darrers anys, a Vilanova i al país sencer. Només ens cal recordar alguns exemples. La divisió de Pirelli (La Plana), dedicada a productes diversificats de goma, es convertí successivament en PYCSA, Dayco, Megarubber… Empreses d´una inqüestionable arrel vilanovina com FISA o Griffi, han passat a mans de l´alemanya Mahle i la nord-americana Dana, la primera; i al grup Valenciana de Cementos, i després Cemex (Cementos Mexicanos), la segona. I per no parlar de l´antiga IMSA, que ha viscut situacions semblants. Podríem enumerar-ne encara alguna més. Empreses totes elles que continuen funcionant. De fet, aquests canvis de denominació social es remunten als inicis de la industrialització, tot i que per motius ben diferents. No es tractava de compra-venda d´empreses per part de companyies multinacionals, sinó, ben al contrari, les empreses canviaven la raó social en funció del nom dels socis majoritaris de cada moment. Cal dir que bona part d´aquests eren americanos que havien fet fortuna a ultramar i que invertien part del capital en les moltes fàbriques cotoneres que el segle XIX convertiren la nostra ciutat en un els pilars de la industrialització. El ball de noms era tan intens i atabalador, que molt aviat la gent del carrer va popularitzar noms alternatius per aquelles fàbriques, segons la localització o malnom d´alguns dels seus protagonistes. Noms que, en bona part, romangueren inalterables a futures modificacions i que han arribat fins als nostres dies. Tal és la força de la toponímia popular. Es el cas de la fàbrica de la Rambla, la fàbrica de Mar, la fàbrica Nova, cal Xoriguer, ca l´Escoda, cal Ganeta … En aquests context, Pirelli ha esdevingut, després de més de cent anys a la ciutat, una icona prou potent per perpetuar-se en el sí de la societat local, més enllà de donar nom a una rambla o el record del vell espai fabril. Quin serà el futur de la marca Prysmian en un escenari de continuats canvis, fusions, compres i vendes globals ?.Tot es tant efímer i fugaç !. Entenem que cal contemplar-ho com un signe de normalitat, i que el realment important és la continuïtat de l´activitat laboral i el gruix de les persones que formen les empreses, més enllà de l´oficialitat dels noms, els logos i les banderes corporatives. Potser és que hi estàvem poc acostumats.
Albert Tubau
(Article publicat al Diari de Vilanova el 22 de setembre de 2006)
