He dit altres cops que l´arribada en tren a Vilanova i la Geltrú presenta al viatger una imatge prou interessant i suggeridora. En tot cas, una tarja de presentació ben diferent als decorats de les més prosaiques carreteres. De la plaça de l´estació –dita d´Eduard Maristany– contemplem tres de les nostres icones més reverencials: la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, l´Escola d´Enginyeria i el Museu del Ferrocarril, dipositari del nostre anar fent pels camins de ferro. Prou s´ha parlat de la institució balagueriana i del paper del seu prohom en el germinar de l’Escola Industrial. Del ferrocarril i de Francesc Gumà també s´han escrit moltes pàgines. Sense el tren no hi hauria la Pirelli que tant hem pregonat, però tampoc el dipòsit o els tallers del Recorrido que tant hem ignorat. Ben cert que Pirelli ha eclipsat altres realitats, però també l´ombra d´en Gumà –quina paradoxa– ens ha amagat altres capítols d´aquesta particular relació d´amor i odi entre la ciutat i el món del tren. L´èpica de l´aventura de Gumà i els seus coetanis és tan potent que ens ha deixat ancorats al 1881. Un episodi que no ens ha permès d´apreciar adequadament aspectes tan o més apassionants que el van seguir. Per què tanta indiferència per la nostra història ferroviària ?. Per què els vilanovins hem renegat d´aquest bocí del nostre passat ?. Però, d´això, ja en parlarem un altre dia. I quina ha estat la vinculació del tren amb l´Escola Industrial ? . L´actual edifici de l´Escola d´Enginyeria fou un projecte ambiciós i ambicionat que prenia el relleu de la vella Escola de la plaça de la Vila. I el nou emplaçament tenia molt a veure amb el ferrocarril. El 25 de juliol de 1913 l’alcalde Joan Braquer i el director de la companyia dels ferrocarrils directes de Madrid a Zaragoza y Alicante (MZA) Eduard Maristany, signaven el document de permuta en que la ciutat feia cessió d´alguns terrenys per facilitar la construcció de la doble via i, recíprocament, la companyia ferroviària cedia a l´Ajuntament els terrenys de la plaça de l´Estació. Feia temps que l´Escola demanava emplaçament per a la construcció d´uns nous tallers i aquella n´era una bona opció. Per estudiar-ne la viabilitat el 1915 es constituí una comissió mixta amb el Patronat de l´Escola i l´Ajuntament. La proposta era l’oferiment de 6.408 m² de la plaça de l´Estació, valorats en unes 300.000 pessetes i ocupats aleshores per un camp d´esports i un camp d´assaigs agraris. S´entenia com “un nuevo sacrificio que añadir a los muchos hechos por el Municipio en favor de la Escuela Industrial”. En contrapartida, l´Ajuntament destinaria el vell edifici de la plaça de la Vila a Escoles Graduades. Els nous tallers, però, no s´iniciarien fins el 1930. Cal arribar a l´any 1954 perquè una altra comissió s´encarregui del projecte integral d´una Escola Industrial de nova planta. Una obra que el ministeri assignaria a l´arquitecte Julio Chinchilla. Després de molts retocs i viatges a Madrid el projecte fou adjudicat l´any 1958 per una quantitat aproximada de vuit milions de pessetes. L’edifici s’aniria ocupant progressivament entre els anys 1959 i 1962. El veïnatge amb la Biblioteca-Museu Balaguer i els espais del ferrocarril feia lluir el record d´antigues interrelacions. Però hi havia més. De ben aviat, els plans d´estudis de l´Escola Industrial tingueren present la relació de la ciutat amb el ferrocarril. Ja el 1913 el nou director de l´Escola Manuel Riquelme exposava l´imminent projecte d´una Escola de Maquinistes de Ferrocarrrils amb motiu de la previsible instal·lació a Vilanova del dipòsit i tallers generals de la companyia MZA. Tot i no prosperar, algunes especialitats relacionades amb els ferrocarrils foren adoptades com a ampliació de disciplines ja existents. El 1918 s´insistia en la necessitat d´uns estudis especials de Ferrocarrils orientats als pèrits mecànics que volguessin ampliar el seu títol amb el de Maquinistes, ben justificats per la presència dels tallers de la Companyia M.Z.A. i el dipòsit de màquines. El 1924 Vicenç Virella, en representació de l’Associació d’Alumnes Obrers de l’Escola Industrial, exigia la implantació, entre d´altres, de l´especialitat de mecànic ferroviari. Eren anys difícils per a l´Escola vilanovina i també des del diari local es defensava la institució educativa: “los peritajes són una necesidad en esta villa, que cuenta con la primera y más vasta instalación fabril española para producción de material eléctrico, y con uno de los más amplios talleres mecánicos, el de la Compañia de los ferrocarriles de MZA; además de importantes y variadas indústries”. I el 1930 el director Lluís G. Castellà publicava al Butlletí de l´Associació d´Alumnes Obrers la possibilitat d´oferir ensenyaments elementals i superiors per a l’obtenció del títol de Tècnic Ferroviari. Un argument que reiterava un any més tard el president del patronat Josep Agell amb motiu d´una visita ministerial: “la creació de la secció especial de peritatges ferroviaris, en justa reciprocitat al paper important que ha fet Vilanova en el desenvolupament dels ferrocarrils a Catalunya”. És evident, doncs, que la nostra Escola Industrial fou perseverant en l´intent d´aconseguir i consolidar uns estudis ferroviaris que haurien subratllat adequadament l’evident maridatge entre la ciutat, l´Escola i el ferrocarril. Una altra oportunitat perduda per a fer-nos present que Vilanova i la Geltrú, a més de moltes altres coses, també ha estat una ciutat ferroviària.
Albert Tubau
(Article publicat al Diari de Vilanova el 24 d’abril de 2009)
