Associacionisme a la Vilanova del segle XXI
A Vilanova i la Geltrú ens vanem de tenir una vida associativa rica i plena. Tota mena d’aficions, interessos i conviccions tenen cabuda en algun dels microcosmos associatius escampats per la ciutat, això sí, amb trajectòries i intensitats del tot irregulars.
Però, quin és avui el paper de les entitats culturals ?. Quina ha estat la seva influència a la societat vilanovina ? . Quantitat és sinònim de qualitat ?. Aquest escenari de pretesa efervescència associativa, no serà més virtual que real ?. Què hi ha de veritat, què hi ha de cartró pedra ?
Una anàlisi més acurada ens pot fer sospitar que el balanç es més galdós que no ens pensem. I cap entitat n’està exempta del pecat. N’hi ha que acumulen anys i panys, n’hi ha de nascudes abans d’ahir, n’hi ha de fusionades, de fissionades, d’adaptades i reconvertides. Hi ha de tot.
Col·leccionar anys no sempre és signe de vitalitat i bona salut. No costa gaire de veure entitats que practiquen i han practicat allò de qui dies passa anys empeny, arrossegant-se i malvivint de les inèrcies i les herències. Tot plegat ens du a una colla de consideracions tenyides de reflexió i, perquè no, de provocació. I podríem començar per una de les clàssiques: hi ha vida associativa més enllà de Carnaval ?.
A Vilanova i la Geltrú el Carnaval mou i fa moure, i és aquesta possibilitat de transgressió la que afavoreix la proliferació de grups pseudo-organitzats que aprofiten unes opcions de projecció i protagonisme poc o gens factibles en altres moments de l’any.
No hauria de venir de nou dir que l’associacionisme local pateix dèficits estructurals evidents i –perquè ningú s’atabali abans d’hora– comuns i compartits en altres àmbits i poblacions.
Problemes de disponibilitat i manteniment de l’estatge social, angúnies i estretors econòmiques, funcionaments asimètrics, de temporalitat o d’organització: quatre que treballen i els altres que badallen.
Les entitats socials, han de viure tancades en sí mateixes ?, s’han d’obrir a la ciutat i jugar un rol preferent en les polítiques culturals de la ciutat ?, cal articular accions amb altres entitats comarcals o supracomarcals ?
A la pregunta: quins són avui els actius més importants d’una entitat ?. Els socis !, diria tothom. Però mantenir i fidelitzar els socis sense activitats costa mol, i mantenir un règim d’activitat sense les quotes dels associats és, senzillament, del tot impossible. Així, doncs, estem abocats a un equilibri de supervivència: lloguers, costos de manteniment, despeses en activitats, despeses corrents, sense Caixes ni obra social, convenis finalistes amb l’administració …
I tot això exigeix: quotes, derrames, crèdits i subvencions !
És convenient que un bon grapat d’entitats subsisteixin únicament a cops de subvenció pública – a la baixa– i poca cosa més ?. És lícit de mantenir en actiu entitats que no vagin més enllà d’un cafè–bar on fer el most i tertúlia amb els amics ?. És sostenible una “organització” erigida al voltant d’una barra de bar mirant el futbol en canals de pagament dissabtes i diumenges a la tarda ?. Calen espais físics de trobada i intercanvi en aquest món digital on la gent ja es troba a la xarxa ?. Son els centres cívics municipals una competència deslleial de l’associacionisme tradicional ?
A partir de tot plegat, podríem també plantejar-nos si Vilanova i la Geltrú seria tal com és sense el paper que ha jugat el món associatiu al llarg dels anys.
Molts continuem convençuts que, malgrat tot, les entitats són centres de participació, convivència, socialització i d’arrelament a l’entorn. Punts de trobada essencials i insubstituïbles com a espais de comunicació, de intercanvi d’experiències i escoles de formació i civisme.
Com algú ja va dir, espais on deixar de pensar en termes d’individualitat per situar-se en el marc de la col·lectivitat. No en va les nostres associacions han estat històricament centres de debat, de influència i motor de tota mena de iniciatives i projectes.
I un altre factor afegit: que en fem de l’associacionisme en temps de crisi ?. L’optimista ens dirà que la crisi pot ajudar a estimular la creativitat, a espavilar-se i a transformar les entitats.
Les dinàmiques associatives a Vilanova i la Geltrú han estat diverses i sorprenents al llarg del temps. Algunes han estat entitats “d’acollida”, convertides en el nucli embrionari de noves iniciatives que, més tard, han madurat i s’han fet independents. Altres, en moments de defallença han estat capaces d’engendrar entitats filloles que han desplegat vida pròpia …
La casuística seria llarga.
L’historial associatiu de la ciutat presenta un seguit de peculiaritats prou suggestives: societats de tot i per a tot, un mostrari extens d’entitats humorístiques i carnavalesques, escissions i ruptures que es reprodueixen fins l’infinit … És l’escissió associativa un producte genuïnament vilanoví ?
I en aquesta amalgama de models: quin es el paper dels fills respecte les entitats dels pares ?. Existeixen les tradicions familiars ?. Quin és el paper del mecenatge associatiu al segle XXI ?
Ciutats veïnes practiquen una mena de proteccionisme cultural i associatiu amb voluntat de preservar la seva identitat davant el cosmopolitisme que els envaeix. És un model exportable ?
I si parlem en relació als objectius, trobem entitats culturals en sentit genèric i d’altres centrades en l’especialització.
Algunes han evolucionat de la concreció a la generalització, com la Talaia (excursionisme) o la Unió Vilanovina (cant coral). Altres naixien en un context polític i sociològic concret, com L’Acord.
L’estatge social –el local– és un dels elements determinants alhora de cohesionar una entitat. Cal, però, que tothom tingui local propi ?.
Potser caldria convergir cap un model d’entitat nodrissa que acollís en el seu sí altres entitats. Unes donarien vida a les altres en un mecanisme de retroalimentació, convivència i supervivència. Es factible aquesta mena de funcionament quan es tendeix al fraccionament ?
La febrada de nova creació d’entitats que ha existit en alguns moments exigia un exercici de racionalització que permetés una mena de federació o mancomunitat de serveis amb entitats preexistents en estat latent i poc aprofitades. Té sentit la fórmula d’espai o hotel d’entitats aixoplugats sota el paraigües de l’Administració ?
En definitiva, cal replantejar el model associatiu del segle XXI.
Sabem d’on venim, però potser ens calen nous instruments per seguir la travessia i orientar-nos en aquest mar de dubtes i d’incerteses que tenim al davant.
L’escassetat de recursos econòmics, les noves tecnologies, les xarxes socials, la globalització …, obren la possibilitat de noves formes de diàleg i associació.
O potser no ?. Parlem-ne !
Albert Tubau
(Text presentat al Fòrum d’Entitats Vilanovines celebrat el 2012 amb motiu del centenari del 2n Congrés d’Ateneus i Associacions de Cultura)
