Cal Pujadas drapaire, o la memòria d’un temps
Temps era temps en que la majoria dels habitatges disposaven de més espai que no pas les actuals. Cases velles, però àmplies, masies o cases pairals en que hom podia permetre´s de tenir golfes, magatzems i altres espais dedicats a tota mena de mals endreços i andròmines pròpies d´ èpoques precedents. Aquell reguitzell d´obsolets, records i altres objectes inanimats, a banda d´un amuntegament d´elements estèrils i sovint inaprofitables, permetien fer-se una idea precisa del viure quotidià i de les privacitats dels seus estadants. Elements desordenats que en el seu conjunt delataven l´omnipresència de moltes històries viscudes, generació rere generació. Quan aquesta mena de mostraris s´adrecen a la col·lectivitat, amb voluntat compilatòria i expositiva, i amb una metodologia i uns objectius, en diem museus. A mig camí de tot això hi ha, però, altres manifestacions singulars. Una d´elles, a la que m´hi vull referir, l´han representat els magatzems de drapaire de l´empresa Fills de Francesc Pujadas, avui en procés d´enderrocament. No parlarem de la seva activitat, ben característica i amb unes particularitats prou curioses, sinó a la heterogeneïtat dels materials recollits al llarg dels anys i que fins fa pocs dies restaven escampats per les velles instal·lacions. Els germans Pujadas s´instal·laren en aquest indret del carrer Llibertat, provinents del carrer Hernani, a partir de 1947, on continuaren l´activitat de recollida, selecció i preparació de draps amb destinació als molins i indústries papereres, a banda d´altres facetes més residuals. En aquest solar hi havia estat situada l´empresa de pedres artificials de J. Sas. Aquest espai sòrdid, desgavellat i gens bucòlic, tenia fins fa quatre dies la virtut de significar, a l´estil dels mítics cementiris d´elefants, el mut testimoni i la darrera expressió de la Vilanova industrial. L´abandó i el caos contribuïen a atorgar un motivador al·licient a cadascuna de les descobertes que hom podia fer-hi. Albert Pons, antic gerent, assegura que ells foren els encarregats d´enterrar moltes empreses. Aquí i allà apareixien les restes òssies i sovint fòssils que testificaven aquella afirmació. Tot plegat era un conglomerat d´artefactes, peces i elements dispersos i d’origen variat que esdevingueren els decadents signes de identitat d´un passat ja superat. Bigues i tubs de ferro dels tallers Tomàs, bitlles de cotó i llançadores de teler de cal Marquès, restes de producte acabat de la Madofa o de cal Ganeta, cintes i mostraris de la fàbrica de cintes, una caixa de cabals de la fàbrica de la Rambla, troques de fil i diferents productes originaris de La Calibradora, la Fisa o la Fàbrica Nova, entre altres. Elements que han compartit l´espai-temps amb piles de farcells de draps, muntanyes d´espardenyes i restes de tota mena de teixits, ampolles, ferradures, encluses, troques, arpis i tota una colla de ferros de formes enigmàtiques. Aquella exposició caòtica ens oferia, en la seva deixadesa, un retrat immillorable, potser esperpèntic, d´un temps pretèrit en que la indústria va esdevenir el sector capdavanter i imprescindible per a la ciutat. Enmig de l´esterilitat conservacionista que ens ha caracteritzat, cal Pujadas oferia a ulls dels curiosos, una mena de viatge a les catacumbes de la industrialització. Un espai tronat i misteriós que es convertí en un dels darrers oasis de la memòria fabril i, en definitiva, en el simbòlic recordatori de la nostra indústria tèxtil i d´altres indústries que el temps i el progrés van devorar.
Albert Tubau
(Article publicat al Diari de Vilanova el 20 d’abril de 2000)
