Córrer la marató, quina ximpleria !. Em convida una i altra vegada, any rere any, a perpetrar aquesta experiència que el meu amic –aclaparat d´excitació– qualifica de mística i d´èpica al mateix temps.
42 quilòmetres i 195 metres … Una extravagància ?, una irresponsabilitat ?, una insensatesa ?. Una distància tan llarga com la que separa els doctes en la matèria dels neòfits, els adeptes incondicionals dels detractors. Per a molts, una colla de sonats i tocacampanes que, acostumats a la placidesa i comoditats del nostre temps, s´entesten en castigar el cos fins el límit de les seves possibilitats. Personatges estranys que gaudeixen compartint l´esforç, el dolor i la suor amb coneguts i desconeguts, emocionant-se amb els reptes propis i les apostes alienes. I tot, per servar la memòria d´aquell Filípides que hi deixà la pell per portar la bona nova .
42 quilòmetres i 195 metres… M´ho explicava el meu amic, altre cop vibrant i il·lusionat. I a mi em costa d’entendre. De debò que hi és tot ?. Però el tornaré a escoltar un cop més.
“A la primera hora el cos va sobrat, sublim , eufòric… Els crits de suport, les batucades i altres músiques ambientals fan embogir les neurones i engresquen totes i cadascuna de les fibres musculars. Et sents l´amo del món i trepitges els carrers de la gran ciutat amb arrogància i orgull un punt xulesc. Els temps parcials programats s´assoleixen amb una facilitat insultant. Tot va bé. Avui podríem fer una bona marca, si no fos … !.
Entrem a la segona hora. L´escenari canvia radicalment. El corredor s´adona de cop i volta que a cada quilòmetre comença a perdre uns segons preciosos, valuosíssims. Fraccions minúscules de temps que en el dia a dia esdevenen residuals, sense cap mena de protagonisme, i que ara es converteixen en punt d´inflexió vital entre l´esperança i el desànim, entre la
il·lusió i la defallença. L´atac de pànic afegeix més suor freda a la suor bullent que ha deixat de regalimar per convertir-se en crosta. El corredor té les primeres absències i assisteix astorat a un diàleg surrealista entre el cos i el cap. No es posen d´acord !. Pànic una altra vegada !. El cap es manté seré, controlant, intentant excitar un cos cada cop més decrèpit que es rebel·la a seguir els dictats del cervell. El glucogen dels músculs s´exhaureix per moments i fa estona que la sang hi arriba garrepa d’oxigen i eixuta dels complements necessaris. De vegades, pot succeir a la inversa. El cos se sent fort, envalentit, però el cap no està per la feina. Ha renegat de dirigir aquell esforç ingent sense contrapartida –ja se sap que el cervell fa prevaldre en excés el compte de resultats– i convida el corredor a deixar-ho córrer. Ho voleu més literal ?. Plega, acaba amb aquesta agonia, fuig d´aquí, pren un refresc i gaudeix de la vida, que no et cal donar explicacions a ningú. Maleït pragmatisme !. El cos i la ment no es posen d´acord. Tant se val: el corredor no s´atura.
Entrem a la tercera hora. Darrera etapa ?. Si encara no l´hem tastada, la topada amb el mur és a tocar. The wall !. Vell conegut de tot corredor de fons, el mur apareix contundent, incommensurable, en mal moment. El cos es desinfla i el cap s´emboira. L´aritmètica se´n va a fer punyetes. Quin temps volies fer ?. En aquest punt, cos i ment es divorcien definitivament. El cos ha deixat d’obeir les voluntarioses instruccions del cervell. Aquest abandona, renuncia del tot a conduir aquell cos rebel i obstinat. El cervell no pot entendre l´estupidesa d´aquell cos obcecat en passar per alt tota regla d´equilibri, prudència i racionalitat. L´instint de supervivència no ho aconsella. Mentre això passa, les extremitats s´han conjurat contra tota disciplina. Cames i braços es mouen atzarosament sense coordinació possible. Quin estil de córrer !. Les sabatilles s´enganxen a l´asfalt i la inclinació del cos et torna geperut. Quina pinta !. Sort que a la vora no hi ha cap conegut. Falta gaire ?.
Les ziga-zagues d´anar i tornar del tram baix de la Diagonal fan mal. Finalment, enfilem el passeig prop de mar. Les torres de la vil·la olímpica serveixen de referència. Encara són massa lluny i ja en desitges l´ombra. El parc de la Ciutadella i el pas sota l´Arc de Triomf. Apoteosi !. S´escapa una llagrimeta enmig del passadís de campions que dibuixa un públic entregat tot recordant les darreres rampes del Tourmalet. Comencem a trepitjar la Barcelona més autèntica. Això s´acaba !. La plaça de Catalunya, el Portal de l´Àngel, la plaça de Sant de Sant Jaume… Puja el nivell d´adrenalina. Sí, encara en quedava una miqueta. Els escenaris de postal de la ciutat olímpica i els crits d´ànim neutralitzen l´intens dolor que ara ja, definitivament, s´ha instal·lat a les cames del corredor. Els músculs són a rebentar. No hay dolor, indiquen alguns rètols al llarg del recorregut. A aquestes alçades negar l´evidència resulta un inútil exercici d´autosuggestió. Les Rambles, el Paral·lel … Som a tocar. Arriba un dels darrers revolts i ja som al carrer Sepúlveda que ens apareix en tota la seva llargada. D´una llargada imprecisa, infinita, inabastable. Lluny, massa lluny, s´intueixen les columnes del lateral de la plaça d´Espanya. De sobte, descobreixes amb terror que aquelles columnes tenen vida pròpia. Es mouen !. Aixeques el cap i sembla que les tens a tocar, tornes a aixecar-lo i semblen haver relegat la seva posició. Les molt cabrones… No hi arribarem mai. Aquell quilòmetre de carrer s´ha convertit en una mostra perfecta de les grandeses i misèries de la marató. Uns pocs –fent ús de forces misterioses –acceleren el pas camí de l´èxtasi. La majoria, però, arrosseguen amb penes i treballs uns cossos desvalguts que intenten amotinar-se a cada passa. Homes i dones que corren a palpentes, que s´aturen … i s´adonen sorpresos que no poden tornar a engegar. Altres s´apuntalen en cotxes, arbres i fanals, en un intent desesperat per estirar uns músculs que el pas de les hores ha formigonat. Els gemecs, esbufecs i tota mena de sons –no del tot humans– es barregen amb els ja estèrils crits d´ànim dels espectadors. Confluència amb el Paral·lel, el darrer revolt i enfilem l´avinguda de Maria Cristina. De cop i volta, tot fa un gir inesperat. Canvi de guió. La realitat dóna el tomb com un mitjó, el cos recupera forces. Reserves desconegudes, amagades, íntimes. L´esquena es redreça, els braços recuperen el ritme sincronitzat que havien abandonat ja fa molts quilòmetres. Les cames deixen d´arrossegar-se i gosen saltironejar tímidament sobre l´asfalt. La respiració s´accelera. És l´entrada a la gran avinguda i el corredor es va posicionant cap a la mitjana. Així , poc a poc, es va obrint el gran angular i visualitzem la perspectiva sublim de l´avinguda Maria Cristina. La gent s’atapeeix als laterals, perfilant el camí cap a la glòria. Ara, però, ja no som capaços de reconèixer les cares. És una gernació, una massa uniforme de rostres que et contemplen. Ells i tu. Alenteixes el pas. Ara sí, ara tu controles el ritme i el moment. Reapareix l´estil, la harmonia, l´excel·lència del córrer … Les torres venecianes s´inclinen al teu pas. El Palau Nacional com a teló de fons, avui el Valhalla on resideixen Déus i guerrers. Ens hi acostem. Pugem lentament per la gran avinguda. Els pòrtics inflables de l´arribada s´arrengleren davant teu. No saps ben bé quin és el definitiu. Tant se val !. Vols gaudir de tots ells, un darrere l´altre, assaborir-los com uns particulars arcs de triomf. Córrer a càmera lenta, que la recta no s´acabi mai. La música, les ovacions, l´speaker … Les emocions escanyen la respiració. Un nus a la gola entorpeix l´entrada d’oxigen. Els ulls s´entelen. La mà s´aixeca assenyalant el cel i retorna per aturar el cronòmetre. L´estora vermella, el xiulet del xip: s´ha acabat !. Llavors, l´apoteosi. Abraçades amb els desconeguts que t´envolten. La complicitat de l´esforç, del dolor, del repte, ja ens ha convertit en companys per a sempre. Ells són dels teus i tu ets dels seus. Les suors es fonen i algunes llàgrimes regalimen plegades. I el temps ? Tant se val !.
42 quilòmetres i 195 metres…
Així és com m’ho explicava el meu amic. Una vegada més. I jo, immers en la perplexitat, no ho acabo d´entendre. Esforç, dolor, disciplina, patiment ?. Però ell –potser el meu altre jo– i els seus amics, tan sonats com ell, demà tornaran a córrer la Marató de Barcelona. 42 quilòmetres i 195 metres …
–I per què ?, pregunto jo
–Perquè la marató són vivències apassionants, íntimes i col·lectives al mateix temps. Una experiència on la mística del retrobament interior conviu amb l´èpica del repte i la superació
–I jo que hi torno. Però, per què ?
–Perquè fer-ho, ajuda a sentir-te viu
Albert Tubau
((Text enviat per qui això signa als companys de Fondistes Penedès i altres corredors la vigília de la Marató de Barcelona de 2009)
