De Francesc Macià, i altres Presidents
Aquest any es commemora el 75è. aniversari de la mort del que fou president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià i Llussà, fill de Vilanova i la Geltrú. Sovint, s´ha constatat que la ciutat no ha estat prou conseqüent amb aquest fet. Segurament no ha tingut el reconeixement necessari, com potser tampoc l´han tingut altres vilanovins com Eduard Toldrà o Joan Ventosa i Roig, per citar-ne un parell d´exemples. Som una ciutat propensa al canibalisme i l´autodestrucció. Llunàtics, en diuen alguns.
Macià fou un vilanoví circumstancial, o si voleu, accidental. Tot i que es va mostrar lleial i atent amb el poble que el va veure néixer, ell fou un lleidatà d´adopció i de convicció. Les seves arrels eren a les Borges Blanques, d´on en fou diputat, i mai perdé l´accent ponentí. La família s´establí a Vilanova per dedicar-se al comerç de l´oli de les Garrigues. No obstant això, Macià visità la nostra ciutat poc després de tornar de l´exili; i després de la seva mort, el dia de Nadal de 1933, l´Ajuntament va fer gestions perquè fos enterrat aquí. Francesc Macià esdevingué la figura eminent d´aquells primers anys de República que foren una immersió de llibertat, progrés i modernitat. Quaranta anys de franquisme i el posterior pacte de silenci ens han amagat la veritat històrica. Macià presentava una trajectòria singular i espectacular: de coronel de l´exèrcit a fundador d´Estat Català, de Prats de Molló al procés de París i l´exili, de la fundació d´Esquerra Republicana a la proclamació de la República Catalana, o de l´Estatut de Núria a la presidència de la Generalitat. Etapes on l´idealisme més obcecat de “l’Avi” s´alternava amb grans dosis de pragmatisme i renúncia. Amb tot, la seva memòria ha restat al marge de campanyes de desprestigi i difamació.
En canvi, la figura de Lluís Companys ha estat víctima de crítiques ferotges i atacs barroers, obsessionats fins la paranoia en descobrir, darrera el president màrtir, un pèssim governant, origen i dipositari de tots els mals que afligiren el país. S’ignora, però, que Companys fou executat no pas per la seva trajectòria personal o política, sinó, precisament, per la seva condició de president de Catalunya. A ell li tocà de gestionar un període convuls –s’ha conegut com a bienni negre– caracteritzat per la decadència de les institucions i la pressió d´un govern reaccionari disposat a liquidar els avenços dels primers anys de República, intentant restituir els privilegis de les oligarquies de sempre.
La República rebé els embats de l´aristocràcia i els monàrquics destronats, de la burgesia latifundista amenaçada per la reforma agrària, dels militars afectats per una reforma militar que resultà letal per a la República, d´una església obligada a renunciar al monopoli de la tutela educativa, i dels seculars sectors econòmics i financers que veien perillar la seva posició. Era, en definitiva, la lluita desigual entre dos models antagònics. A la dissolució de l´Estat de dret hi contribuïren també organitzacions sindicals, anarquistes i radicals que volien accelerar els processos de reforma, o la pressió de sectors confusos per un excés d’expectatives.
Textos recents s´han dedicat a ridiculitzar fins a límits innecessaris la figura i l´acció de Lluís Companys. Però, si seguim de prop les opinions dels autors, s´observa un esforç en voler subratllar un fals paral·lelisme entre l´acció de govern d´ERC en aquella inquieta etapa de pre-guerra, i l´escenari actual de govern, amb Esquerra i el tripartit com a protagonistes. Sovint s´oblida, però, que l´Esquerra de l´any 1931 guarda més coincidències amb la Convergència del 1980, que no pas amb l´Esquerra actual. ERC i CDC eren partits –moviments– joves, constituïts a partir de l´amalgama de diferents grups i organitzacions amb sensibilitats ben diferents. Com en diríem avui, punts de trobada marcats per la transversalitat que, de cop, i contra pronòstic, s´abocaren a responsabilitats de govern. Els seus líders, tant Francesc Macià com Jordi Pujol, tenien una personalitat forta i carismàtica i una trajectòria densa i carregada d´èpica. Reclutaren sectors de la petita i mitjana burgesia, classe menestral i intel·lectuals, i treballadors arrelats. Macià era de família acomodada i el seu model de país, caseta i hortet inclosos, no era a l´abast de la majoria de la classe treballadora, especialment dels nouvinguts que, sovint, vivien en condicions de precarietat. No, el gruix de la classe obrera no estava a ERC, sinó a organitzacions sindicals i polítiques com la CNT, la FAI, el BOC i d´altres formacions.
Per comparar una acció política, cal tenir en compte el context, l’època i les circumstàncies. Les actuacions dels partits, governs i governants, cal valorar-les en el seu marc històric. Reinterpretar la història per legitimar les pròpies opinions resulta mesquí i poca-solta. Mentre, al catalanisme polític li caldrà una generació ben bona per superar l´actual fractura. Uns i altres s´han entretingut en baralles de pati d´escola, sempre pendents dels seductors cants de sirena que els han fet córrer a la menjadora de la villa y corte, tot ignorant aquella dita d´en Josep Pla que assenyalava que “el més semblant a un espanyol de dretes, és un espanyol d´esquerres”. No ens enganyem, ells disposen d´una estructura d´Estat com Déu mana i de segles d´experiència de poder. De poder del de veritat, no d´unes institucions de govern que grinyolen massa sovint. A Catalunya, a més de bons governants, com a qualsevol país, li calen bons líders. Personatges carregats de força i de convicció que ens facin creure que som un país de debò. Presidents com Macià o Pujol, no eren indiscutibles, ni representaven formacions monolítiques, ni tant sols encapçalaven opcions majoritàries, però es creien i feien creure el seu paper i el seu càrrec, amplificant així el reconeixement i el respecte per la institució que representaven.
En el fons, tot es redueix a un problema aritmètic. Sempre cal sumar, més que restar. I el catalanisme aquesta assignatura la té pendent.
Albert Tubau
(Article publicat al Diari de Vilanova el 20 de març de 2008)
