En queda res del pirellisme ?
Sovint ,costa parlar d´allò que ens toca de més a prop, pel fet d´haver de preservar la necessària objectivitat. Confesso que això es el que em passa en el cas de Pirelli, on em cal fer un esforç notable per a no deixar-me emportar per interpretacions apassionades. No obstant, avui això pot semblar un contrasentit. Certament, en encetar el segle XXI i en l´actual dinàmica empresarial i social, es fa difícil parlar d´una relació laboral en termes de fidelitat, romanticisme i altres paràmetres amb regust anacrònic, tant dissociat, aparentment, de l’esperit canviant i efervescent que exigeix l´actual societat tecnocientífica. El sentit de pertinença a una empresa, com a qualsevol altre col·lectiu, hauria de implicar un factor de corresponsabilitat i de lleialtat a un projecte comú que hauria de ser capaç de il·lusionar, tant professional com personalment, i que s’ha vist transgredit, definitivament, per vocacions més mercenàries. En aquest darrer estadi, la relació laboral corre el risc d’esdevenir buida, freda, fràgil, i qui sap si un mica feixuga. És àmpliament acceptat que la Pirelli ha aportat uns valors afegits significatius, estretament associats a un entorn i a unes peculiaritats sòcio-laborals que han retroalimentat aquesta particular simbiosi entre l’empresa i la ciutat. En el meu cas, soc integrant de la quarta generació familiar vinculada a la Pirelli, i des de la pràctica professional de cada dia, em costa ignorar aquelles llunyanes converses familiars de sobretaula amb la Pirelli com a protagonista, o eludir que treballar a la multinacional italiana era l’objectiu més ambicionat en resposta a la reiterada pregunta del “–Nen, que faràs quan siguis gran?”. Tot plegat, són estímuls d’ordre personal que, com en tants altres casos, s´afegirien a altres factors de mèrit de transcendència més col·lectiva. És obvi que després de cent anys s’ha teixit una xarxa de relacions i interdependències a nivell laboral, social i econòmic, que ha condicionat la pròpia essència del territori. És agosarat, però podríem preguntar-nos: es pot entendre la Vilanova del segle XX al marge de la Pirelli ?. És evident que, avui, aquell escenari s’ha anat diluint a conseqüència del creixement, la regressió percentual del sector industrial, o l´ ampli ventall actual de possibilitats professionals. Aquella Pirelli paternalista, perfectament adaptada durant molts anys als cànons del règim de l´època, de porta gran i ventre insaciable, punt de trobada de la família “pirellista” i de record nostàlgic per a més d´un, forma part del passat. L´empresa s´ha redimensionat i adequat als nous temps. Ha sobreviscut a les crisis i a les dificultats de tot un segle i, molt especialment, a la fervent evolució dels darrers anys. Això ho han fet possible la voluntat, el compromís i l´esforç de molts homes i dones que van fer i han fet una decidida aposta de futur en un escenari industrial convuls i complex, en transformació permanent, i en un entorn altament competitiu i exigent. Així, es va poder aixecar la planta de Cavigel el 1987, i així es podran inaugurar les dues noves plantes a Vilanova i la Geltrú. Ni s’ha malbaratat l´herència, ni s´ha estat víctima del cofoisme. Hi ha una trajectòria centenària, però sobretot, hi ha un projecte de futur, arrelat en el convenciment de que només es podia ser lleial a la història i a tots el que l’han fet possible amb ferms propòsits de innovació i superació. Aquest esperit és el que fa que una empresa gran, pugui ser a més una gran empresa.
Albert Tubau
(Article publicat a l’Hora del Garraf el 27 de setembre de 2002)
