Històries d´Olivella i de més enllà
No fa gaire he tingut l’oportunitat de llegir un d´aquests excepcionals retrats en blanc i negre que ens aboquen generosament a l´altra banda del mirall de la història. Un llibret tant interessant com discret en la seva gènesi, i tant prolífic com modest en la seva divulgació. Farcit de continguts i detalls dels que exciten i enlluernen a l´interessat en aquests misteris del temps era temps. Un llibre editat el 2009 per l’Ajuntament d’Olivella sota el títol Diari de Pau Raventós i Marcer, pagès d´Olivella (1814-1844), i sota la supervisió d´Eduardo Descalzo, Edgar Camarós i Andrés Munera. Ells son qui van trobar el dietari tot remenant i inventariant els papers de can Suriol. Fou l´amic Joan Camps, d´arrels fondes en aquell territori i una estima incommensurable per tot allò que té a veure amb Olivella, qui em facilità el coneixement d’un treball que jo ignorava. Un text amable i de bon llegir gràcies a l´esforç de transcripció i anotacions de l´equip editor. Una història arran de terra i arran de pell, com totes les històries autèntiques que ens parlen del nosaltres d´abans d´ahir. Tot parlant del temps i de les collites, com a bon pagès, en Pau Raventós va desfilant tot un seguit de vivències cuinades a foc lent. Entre plançons, empelts i esporgades, el lletraferit ens escudella l´anar i venir de Cuba dels nostres avantpassats o les vicissituds de les guerres carlines per aquestes rodalies. Dedica al seu fill consells de bon pagès, hàbits savis per conduir la hisenda i una interpretació agre de la realitat que els ha tocat de viure. De les fórmules imperfectes de la vida al camp, a la mirada encongida d´un món feixuc i trasbalsat. “Fill, aconsello que, poc o molt, no deixis d´assistir al pobre”, li deia, en un temps en que la pobresa es debatia en lluita desigual amb la misèria. O de com el seu germà Josep fugia a fer les Amèriques tot acompanyat d´unes bótes de vi com a penyora. Dos anys després tornava de les Índies amb una mà al davant i l´altra al darrera, fracassat, com tota una majoria invisible que els estudiosos hem arraconat a les golfes de la història. Poc després, l´aventurer es proposava fer carrera per pilot de vaixell, mentre el germà es queixava resignadament dels diners que costaven les vel·leïtats d´aquell somiatruites. Collites de gra malmeses per falta d´aigua, i fam i penúries a tocar de la cantonada, si abans –com sempre– no hi posava remei la misericòrdia del Totpoderós. Per omplir forats i buidar butxaques desembarcaven a la platja de Sitges blats de Rússia i de Romania. Poc a poc, les vinyes menjaven territori al blat i l´ordi, tot desenterrant pedres per aixecar marges i arranjar camins. Pau Raventós s´afanyava a comprar bótes als boters de Vilanova. Altres detalls ens sacsegen la consciència d´un passejar per la vida sostingut i respectuós que avui hem tornat barroer i poca-solta. Ens parla del tronc d´un roure veí que promet en alçada i puja dret i que, temps a venir, pot ser bona peça per una premsa de lliura. Ens diu: “Es cert que jo no ho podré veure ni cap fill meu, però no importa, ja que un o altre ho veurà”. Contemplar l´arbre tot rumiant en el profit de dues generacions més enllà, pregona un sentit de l´existència d´un gruix i solidesa que ja voldríem a la nostra època. Després de la penosa experiència del seu germà i amb tot el patiment del món, serà el seu fill Josep qui s´embarcarà cap a la més gran de les Antilles. La mateixa època en que el nostre protagonista s’assabenta de la mort del seu germà a Guinea “anant a buscar negres”. Els Raventós fugiren de can Suriol i s’instal·laren a Vilanova amb la primera de les guerres carlines. La seguretat de salvar la pell es diluïa en el neguit per la masia, les vinyes i l´entorn que li donava de viure. El text permet resseguir alguns dels episodis més rellevants de la primera carlinada a Vilanova. Moltes de les dèries de pagès semblen impertorbables al pas dels segles. Baixava el peu del vi per excés de producció, i Pau es preguntava si algú seria capaç d´aturar aquell delit per plantar vinya. “Conec molt bé que en aquesta terra, qui vol tenir alguna peceta ha de conrear vinyes, encara que el vi sigui molt barat”. I les desavinences de veïns, talment com avui: “el 1814 es perderen moltes vinyes a causa dels homes de Ribes, que no són molt bons per conrear vinyes aquí dalt a Olivella”. Històries de pagès que, com hem dit, parlen de capítols selectes del nostre passat col·lectiu. Temps enrere, vaig tenir l’oportunitat d´exposar com la guerra de Crimea o la guerra de Secessió als Estats Units, als anys cinquanta i seixanta del segle XIX, havien tingut efectes immediats –també a Vilanova– sobre la nostra producció industrial i els índex d´atur. Fenòmens globals, en definitiva, com els que contemplava amb perplexitat i incredulitat el nostre pagès d´Olivella, amb un ull posat a la vinya, un altre a l’altra feixa de món i, com cal i com toca, amb tots dos ulls pendents del cel: del sol, la pluja i els designis divins.
Albert Tubau
(Article publicat al Diari de Vilanova el 28 de gener de 2011)
