La deportació, o el camí de la ignomínia
Des de la nostra perspectiva, local i nacional, la deportació d’homes i dones als camps nazis esdevingué el darrer graó d’una seqüència històrica que enllaçava perversament República, guerra d’Espanya, exili i deportació. Aquest nexe, però, no va ser generalitzat, i va dependre de cada cas particular i de les seves circumstàncies. D’altra banda, cap d’aquelles etapes estava predeterminada, ni predestinada, ni tampoc era inevitable, com tendenciosament es va voler fer creure durant la dictadura franquista. Tot plegat fou el producte d’una cadena d’esdeveniments que només es podien entendre en el marc de l’existència, simultània en el temps, de dos moviments totalitaris, militaristes i dictatorials, representats pel cop del general Franco i els seus efectes subsegüents, primer; i pels moviments de l’Alemanya de Hitler, després.
Un context històric embolcallat per la guerra d’Espanya i per la Segona Guerra Mundial que atraparen tràgicament a molts homes i dones amb l´únic comú denominador d’haver estat lleials a la democràcia, als principis republicans i a la lluita antifeixista.
La segona república espanyola va esdevenir una etapa transformadora i reformadora –la primera experiència en molts i molts anys–, amb vocació i voluntat de modernitzar un país amb evidents retards històrics i ancorat pel desgast de les disputes del segle precedent. Les reformes agrària, militar, educativa o religiosa, o la determinació per reconduir les reivindicacions territorials o millorar la posició i condició social de les dones, foren només algunes de les fites que es proposava el nou ordre nascut amb la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931.
Però aquell moviment reformista de gran abast, aviat trobaria l’oposició de les oligarquies tradicionals que veien perillar els seus privilegis. L’aristocràcia, els grans terratinents, els sectors monàrquics i tradicionalistes, grups feixistes, i un ampli sector de militars i de l’església catòlica es postularen des del primer moment per constituir una decidida oposició a la República que culminaria amb el cop militar del general Franco el juliol de 1936. La revolta militar seria el preludi d’una guerra que s’allargaria fins l’abril de 1939.
Aquella confrontació desigual comportaria la derrota de la llibertat, la democràcia i els valors republicans, en un context internacional condicionat pel creixement dels totalitarismes i, ben aviat, per una guerra de dimensions globals.
Aquells homes i dones que de forma més vehement havien defensat la República o bé havien tingut responsabilitats a les institucions, sindicats o partits democràtics, es veurien empesos a sortir del país camí de l’exili. La implacable maquinària repressiva del govern franquista de Burgos no permetia altres opcions, com bé es demostraria en els primers anys de postguerra.
Vilanova i la Geltrú era ocupada per les tropes franquistes el 21 de gener de 1939. Barcelona seria ocupada el dia 26, i en les setmanes posteriors el gruix de les tropes republicanes en retirada i tots aquells que seguirien el camí de l’exili s’anirien apropant a la frontera francesa abans que hi arribés l’exèrcit franquista.
Finalment, bona part dels exiliats passarien a França, una destinació que, pels més afortunats, significava un cap de pont per poder creuar l’Atlàntic i establir-se a Mèxic o en altres països americans. En aquella diàspora altres republicans s’establirien al nord d’Àfrica, Rússia, Anglaterra i altres països europeus.
El gruix dels que passaren a França foren reclosos en camps de refugiats de la Catalunya Nord com Argelers, Barcarès, Agde, el Voló, Sant Cebrià i d’altres, en condicions precàries i on no sempre foren tractats amb el respecte que mereixien.
Però la Segona Guerra Mundial havia començat, i la primavera de 1940 França seria ocupada per les tropes alemanyes de Hitler. Els refugiats republicans s’havien convertit en mà d’obra barata, i des de finals de 1939 constituïen les Companyies de Treballadors Estrangers al servei de l’exèrcit francès, destinades a la construcció d’obres de defensa i fortificacions, camins, línies de ferrocarrils … L’alternativa era anar al front de guerra, o tornar a Espanya.
Fou així com, amb la connivència del govern col·laboracionista de Vichy i l’Espanya de Franco, molts d’aquells refugiats republicans serien fets presoners per l’exèrcit alemany.
La darrera i més sinistre de les etapes els duria, un cop classificats com a republicans i antifeixistes, als camps de concentració alemanys, convertits després en camps de treball o d’extermini. Aquest fou el camí que seguiren bona part d’aquells homes i dones –alguns d’ells de Vilanova i la Geltrú– que per defensar la llibertat i la democràcia foren protagonistes d’un dels episodis més ignominiosos que potser mai ha registrat la humanitat.
Per tot això, el record d’aquells homes i dones ha de ser dipositari de tota la nostra consideració i respecte.
Albert Tubau
(Text publicat al llibre “Vilanovins i Geltrunencs als camps nazis”, coordinat per Xavier López i editat el 2020 per la Comissió de la Memòria Històrica de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú)
