Vilanova i el turisme industrial
Hi ha entrades per carretera a la nostra ciutat que han esdevingut una mena de tarja de presentació a terminis respecte les oportunitats que ofereix el municipi. Un degoteig d´anuncis pel visitant ocasional –s’entén– que li han d´estimular la descoberta abans de ser empassats pel nucli urbà. Vilanova Estació Marítima, l´Esperit del Romanticisme, la Ruta del Xató o Xarxa de Turisme Industrial, als que podríem afegir-hi Ciutat amiga del Circ o Associació Xarxa de Municipis Indians. Res a dir. Tothom es promociona com vol, o com pot, en un escenari de ciutats cada cop més clòniques i previsibles. Permeteu-me però, d´esplaiar-me amb un dels darrers reclams: Vilanova i la Geltrú- Xarxa de Turisme Industrial, una derivada del Pla de dinamització del producte turístic industrial i de la innovació tecnològica de la Generalitat. Ambiciós, no?. Una fita més en aquest anhel de reivindicar-nos i reinventar-nos contínuament, camí del “una mica de tot i molt de res”. Escric aquestes ratlles el dia en que els veïns de Sant Adrià de Besós han de decidir en consulta popular vinculant la preservació, o no, de les tres populars xemeneies. Turisme industrial no és passejar-nos per la “indústria viva” que encara conservem, sinó descobrir els vestigis del passat industrial i econòmic. La nostra contribució a la Xarxa es limita –que no es poc– al magnífic Museu del Ferrocarril. Quan cerquem aquells testimonis d´una història industrial que jugava a divisió d’ honor, no se’n canta gall ni gallina, més enllà d´uns pocs elements sans i estalvis. En canvi, disposem d´una molt eixerida representació en el nomenclàtor de places i carrers que potser mereixeria algun retret de baixa volada. L’excés d´antropònims, tot i reconèixer que cal honorar aquells que van pilotar iniciatives de progrés, contrasta amb la desmemoria per a moltes fàbriques que van ocupar generacions de treballadores i treballadors. Hi ha carrers dedicats a Sebastià Gumà, a Josep Ferrer i Vidal, a Manuel Marquès o a Joan B. Pirelli. En canvi, cap vial públic recorda la fàbrica de la Rambla, la fàbrica de Mar, cal Marquès o la Pirelli. Mentre, apliquem genèrics com carrer del vapor o del gas –no sense base històrica–, o carrer del ciment, del tèxtil, de la filatura, o de la metal·lúrgia, que talment podríem trobar a qualsevol altre ciutat. Avui tenim en el Museu del Ferrocarril la joia de la corona. Menystingut i ignorat en altres èpoques, quan la bandera de la Vilanova industrial onejava en el pavelló més alt, ara n´ha esdevingut la icona imprescindible d´aquell patrimoni. Perdut qualsevol vestigi del sector tèxtil i sense una tradició d´arquitectura industrial modernista –més enllà del magatzem de la Riegos-Fecsa o la font de la plaça dels carros–, en resten els edificis de la Paperera, la central de la Pirelli o les xemeneies de cal Ganeta, Roset o la Calibradora, que no de la bòbila, com pregona la publicitat d´un centre comercial. Capítol a part mereixerien alguns exemples notables del que en diríem indústries dels serveis públics, els grups d’habitatges obrers o singularitats com el vell molí de mar, vestigi del segle XVIII, on la força de la idea i una peculiar història mereixerien millor sort a la terra de Neàpolis, Gal·lactica i Attic. Comptat i debatut, ens trobem en un escenari de cultura industrial sense patrimoni. Així doncs, cal que el Museu del Ferrocarril es converteixi –també– en el centre d´interpretació de la Vilanova Industrial. I això no és senzill, quan manquen recursos bàsics i urgents per mantenir les infraestructures actuals. El patrimoni exigeix diners, molts diners, i per això no es poden fer polítiques de protecció a ultrança. No preservar totes les pedres, no ha d´implicar, però, la pèrdua de la memòria. El Museu del Ferrocarril ja hi és, ja en gaudim i, malgrat les vicissituds, … funciona bé !. El Museu podria ser punt de partida d´uns hipotètics itineraris per conèixer la història industrial. D´entrada, ja me´n venen tres al cap. Crec que val la pena de intentar-ho. Ah !, i per cert, a Sant Adrià han decidit finalment de preservar les tres xemeneies del Besós. Potser des del punt de vista tècnic no són el millor testimoniatge d´arqueologia industrial, però de ben segur que són un magnífic espai de memòria per a molts ciutadans i per a poder entendre les seves històries individuals i col·lectives.
Albert Tubau
(Article publicat al Diari de Vilanova el 5 de desembre de 2008)
