Aquest treball sorgeix de l’estudi dels copiadors de cartes de Josep Oriol Puig Ivern i altres membres de la família. Puig Ivern fou un de tants vilanovins que provaren fortuna en terres de ultramar, en el seu cas a la ciutat cubana de Puerto Príncipe, actual Camagüey. L’entramat comercial format pels germans Puig i els cosins Coll, els uns des de Cuba i altres des de Catalunya, permeten entendre perfectament el model comercial que s’imposà majoritàriament. Comerciaven amb cera, però amb molts altres productes, i com passaria amb tants altres casos, els beneficis comercials foren repatriats i invertits a Vilanova, especialment en fàbriques cotoneres. Per tot plegat, els Puig representen un cas paradigmàtic d’aquells homes de negocis –els americanos– que tingueren èxit i es guanyaren bé la vida. El text s’acosta als clars i obscurs d’aquella aventura.

Aquest és un estudi introductori per conèixer aquesta iniciativa, fallida però singular, que fou el Molí de Mar. Una construcció que es remunta als darrers anys del segle XVIII promoguda per Francesc Terrés, un fuster de Sant Martí de Riudeperes expert en aquella mena de ginys. Un molí hidràulic que havia de moldre farina a partir de la força de les ones, les quals impactarien contra un sistema de palanques basculants que bombejarien l’aigua marina a una bassa superior. Posteriorment, l’aigua cauria per gravetat sobre les moles que moldrien la farina a l’estil de qualsevol molí hidràulic. La idea permetria disposar d’un volum d’aigua inacabable i regular -l’aigua del mar- , sense la lògica intermitència del cabal dels rius. El promotor, però, no va tenir en compte que les onades del nostre litoral -quan n’hi ha- no tenen ni la regularitat ni la força per garantir el funcionament continuat del mecanisme. Aquest treball i la documentació annexa fou presentada per l’autor a les II Jornades de Molinologia.

Els pous de glaç foren unes construccions destinades a la conservació del gel natural que es formava en rius i rieres properes. Gel que després era transportat a nuclis urbans on era utilitzat per a refrescar i conservar begudes i aliments, o emprat amb finalitats terapèutiques. A part dels treballadors destinats a tallar i emmagatzemar els blocs de gel, els traginers també tingueren un paper destacat, atenent a que el transport del gel era un factor determinant per evitar pèrdues de material en excés en desfer-se. La producció i el comerç del gel fou una activitat considerada estratègica i sotmesa a control i regulació dels governants. Avui, d’aquelles construccions només en queden uns pocs vestigis abandonats a la seva sort enmig de la natura, alguns d’ells molt a prop de cada nostra, i que caldria conservar.

De temps pretèrits que Vilanova i la Geltrú ha hagut de fer un esforç important per disposar d’aigua potable en la quantitat i la qualitat necessària. És i ha estat una terra de secà en la qual, i per les particulars característiques geològiques, l’aigua es filtre fàcilment cap el subsòl. El repte d’abastir d’aigua una ciutat en constant creixement ha estat majúscul. En aquest aspecte cal reconèixer l’esforç dels promotors que al llarg dels anys van fer possible els diversos projectes d’abastament. En uns casos foren les fortunes personals d’alguns il·lustres americanos posades al servei de la comunitat, en altres casos fou l’inestimable participació de tècnics i industrials, o bé la implicació de l’administració municipal. Aquesta és la història de l’aigua que va arribar a Vilanova i la Geltrú des d’indrets ben diversos: l’Arboç, Santa Oliva, Canyelles o Abrera.